Ahir em vaig aixecar a Oslo a tres quarts de sis del matí, i cap a les tres ja dinava a casa. Hi ha quelcom d'incomprensible en això de desplaçar-se d'una punta a l'altra del continent en unes poques hores. A l'anada no es nota, perquè l'objectiu clar del viatge és visitar el lloc cap al que et dirigeixes, però les tornades sempre em deixen en un estat de perplexitat, com si la memòria quotidiana del dia no es pogués remuntar a un lloc tan llunyà.
No és pas que em preocupi el fet de tornar. Al contrari, crec el viatge no és tal si no hi ha tornada, si no hi ha un punt de referència. Ahir al vespre vaig quedar amb una amiga, l'única que veig regularment quan sóc a Figueres. Seguint -o defugint, segons el cas- els concerts -molt endollats- de l'Acústica, li vaig explicar, a la plaça de Sant Pere, el saqueig viking del monestir de Lindisfarne a finals del segle IX; a la plaça de les Patates, els intents poc reeixits d'unificació de l'estat norueg durant l'Edat Mitjana; i les successives etapes de submissió a Dinamarca i Suècia, més o menys, a la plaça de l'Ajuntament.
Sense ànim d'assaltar-vos amb la mateixa marabunta històrica que va patir la meva amiga, m'agradaria escriure, durant les properes setmanes, alguns articles més sobre la setmana a Oslo. Crec que, malgrat tot, aquesta ciutat menystinguda per les guies de viatges i odiada pels expatriats, s'ho mereix.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Interessant.
Em sembla que els viatges, no els hauriem mai de fer en avió. Precisament per no trencar de manera massa brutal el lligam que uneix la casa i la destinació. Però, clar, això és molt teoric i no gaire pràctic!!!
A mi em passa que segons quins viatges, tinc la sensació que han estat un somni...que fins que no he tornat i han passat uns dies, no me n'acabo de fer a la idea que he estat allà, envoltada del que volia visitar...Arribo, revelo algunes fotos de les moltes que arribo a fer, i explico emocionada l'experiència...però tot i així, et dona la sensació de que aquell viatge somiat, no l'hagi fet mai...
(amb això encara em passa amb Nova York a hores d'ara...)
Petonets guapa!!!
T'aniré seguint igualment a vere què ens expliques!! I a vere si fem una quedada amb la Brisa a l'octubre!! (jo el setembre el tinc complicadet...)
Hola Eduard,
celebro que t'agradi el jazz català dels 60. Hi ha tantes bones peces, i gens indigeribles. Passa't pel bloc de tant en tant i aniràs descobrint més cosetes. Una abraçada!!!!
Gràcies Phil pel teu comentari. Espero que descobriré molts altres cantants i conjunts interessants. Jo t'animo a seguir amb la penja de tan bon material a internet.
Gràcies per les vostres reflexions, Joan i Marta! Jo, les poques vegades que he viatjat en tren a llocs llunyans, m'ho he passat molt bé (en autobús no, és massa incòmode), ara bé, la practicitat sovint s'acaba imposant...
I gràcies a en Phil també, celebro que t'hagis pogut comunicar amb l'Eduard a través del blog!
Publica un comentari a l'entrada