Fa un munt d'anys al Matarranya...

Les nostres visites al Matarranya van començar, primer d'esperit, fa aproximadament dos anys, quan l'Eduard treballava en els criteris de correcció lingüística d'un llibre sobre tradicions i jocs de la comarca. Les explicacions a la sobretaula van venir seguides d'algunes fotocòpies, visites al campus de Mundet per ensenyar-me la matèria primera, visites d'ell a Tarragona per discutir amb filòlegs il·lustres, a l'IEC, i finalment, quan la cosa estava encarrilada -però no llesta encara-, vam decidir trepitjar el terreny i ens vam encaminar, el dia de Sant Esteve de 2008, cap al dreiländereck dels marges catalans, aragonesos i valencians.

Aquella vegada vam passar per Arenys de Lledó, Vall-de-roures, Queretes i Calaceit. Havia nevat feia poc i els marges de les carreteres serpentejants que duen cap a Horta de Sant Joan ens van rebre blanquinosos. Ens va fer il·lusió veure blanc, vam desplegar el paraigües i vam passar tres dies molt agradables entre boires, humitats i ibers.

Quan vam ser tornats, l'Eduard va descobrir que a Vall-de-roures hi havia una tal Llibreria Serret, que s'anunciava com una fita indispensable per a qualsevol col·leccionista de poesies dialectals com nosaltres. Hi hem de tornar! I, aprofitant que en Christian i la Rosa ens van oferir, molt amablement, el seu temps, el seu cotxe i el seu gps, els vam entabanar per anar a passar al Matarranya el cap de setmana més gèlid de tot el 2009.

Divendres passat al vespre, creuat Calaceit en direcció a Fondespatla, vam parar un moment a Vall-de-roures per comprar alguna cosa que saciés la fam del nostre conductor. Però, quan encara no havíem, pràcticament, aparcat el cotxe, l'Eduard va fer un crit i, tot assenyalant cap a fora va exclamar "la llibreria Serret!". Veient que faltaven pocs minuts per a les 8, i temorosos de que ens baixessin la persiana davant dels nassos, vam saltar a l'interior, mentre en Christian se n'anava a buscar una pastisseria. Quan va haver tornat, ja havíem assenyalat unes quantes vegades el piló de Fa un munt d'anys al Matarranya..., ens havíem fet unes quantes fotografies amb el seu propietari, l'Octavi Serret, l'agitador cultural més intrèpid de tota la comarca -i part de l'estranger-, i havíem estat entusiastament convidats a col·laborar amb el seu bloc, aglutinador d'una quantitat de publicacions i actes culturals que ens va deixar totalment astorats.

* Gràcies Rosa per fer de fotògrafa!

Sola, abandonada i arruinada

Dimarts passat vaig anar a parar a un casalot abandonat a Arenys d'Empordà, amb un jardí menjat per les herbes i una antiga inquilina anomenada Àurea de Sarrà, ballarina pseudo-clàssica, admirada per alguns noucentistes, odiada per alguns vanguardistes, i casada amb un crític d'art dit José Francés.

La cronologia de l'assumpte seria: Àurea de Sarrà neix a Barcelona el 1889. Actua a Madrid el 1920, on recull grans èxits. Després París, algunes ciutats centreeuropees, Buenos Aires, Roma, Egipte i Grècia. "La seva actuació del 22 de maig de 1926 va ser precedida d'una conferència de l'arqueòleg Alexander Philadelpheus, professor a la Universitat i director més tard del Museu de l'Acròpolis (...), i entre dansa i dansa d'Àurea actrius gregues reciten fragments d(...)el poema Níobe de Costis Palamàs, poeta nacional grec, el qual fins i tot va arribar a escriure un poema a Àurea (...)". Tornada a Catalunya el 1927, fa alguns amics importants -Bosch (i) Gimpera, Carles Rahola, Ignasi Iglésias, Joan Estelrich-. Aspira a triomfar a Barcelona, però els amics del Manifest Groc comencen a posar el crit al cel, advertint perspicaçment als aspirants a noucentistes que la Fundació Bernat Metge els ha servit de ben poc "si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques". Aleshores Àurea demana al seu amic de Girona que li prepari unes notes boniques per a la bonica premsa de l'època -la Publicitat i la Nau-, tot i que sembla que els que li espanten són uns altres, "perquè hi ha aquella gent un xic del cantó d'en Sagarra (el corb que persegueix les colomes)". Uns anys després, el 1932, en Sagarra s'inventa una dansarina anomenada Níobe Cases, llibertina i mig despullada, amiga d'un professor d'arqueologia, d'un membre de la Bernat Metge, i d'aneu a saber qui més. La prova del delicte es troba al Vida privada, pàgina 221, llegir a partir del quart paràgraf: "Aquestes explicacions..."-, el desobriment del qual malauradament no ens podem atribuir ja que ja fou resseguit per un tal Jordi Lladó i Vilaseca a la seva tesi doctoral (Ramon Vinyes i el teatre, 1904-1939, Universitat Autònoma de Barcelona, 2002, p. 417).

* Cites extretes de VILALLONGA, Mariàngela. "Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant". Revista de Girona, núm. 180, 1997.

La fred olotina

Seguint, un cop més, les demandes dels lectors, passo a comentar el meu breu i diurn parell de dies a Olot.

Arribo un dilluns tard, a dos quarts d'onze del matí, després d'una hora de trajecte per les Garrotxes d'Empordà, que deia l'Ernest Lluch -tal com ens van recordar fa uns dies en una sala anticuada i provisional, durant una conferència que amarava els projectes frustrats del conferenciant i el conferenciat-. El personatge literari que ha hagut de comprar el bitllet d'autobús arriba endormiscat i avorrit de sèrie. Petita excursió fins a l'Hospici, antic edifici de finals del segle XVIII reconvertit en equipament cultural enveja de poblacions veïnes, claustre enorme i buit, antítesi del pati de les dones, museu comarcal amb peces excepcionals a la tercera planta, sense cartell visible a l'entrada, relegat com si fos un trist arxiu -disculpes als arxivers-.

Al cap d'aproximadament una hora i mitja estic esmorzant en un bar proper, inesperadament envoltada d'organitzadors, subdirectors generals, directors i exdirectors. En treure la meva targeta de visita -de visita al món local que tant m'agradava, de visita a un futur que enyorava-, tothom s'admira, em mira el trajo de la respectabilitat i, després d'afirmar "ui, això és una altra cosa", continuen parlant com si res, com si aquella altra cosa fos tan diferent i tan llunyana que no valgués la pena ni pensar-hi.

Al segon àpat del dia em plantejo si seguir repartint targetes de visita o posar-me el trajo de díscola i anar a fer volts per Olot amb l'mp3 a tota pastilla. A la porta veig un noi igual de dubitatiu que jo, i acabem dinant plegats, un trinxat deconstruit i una tonyina amb salsa de cacauets. Em parla de vós, és de Vilanova i la Geltrú -on forma part del patronat de la Víctor Balaguer- i treballa a Pallejà, on jo havia passat alguns caps de setmana universitaris fent treballs sobre la guerra de Bòsnia. Ai, quanta endogàmia!

Al vespre torno a Figueres amb la directora d'un museu local de la contrada, que em parla del cicle de tallers que han organitzat recentment, el més exitós dels quals ha estat el de plagues en horticultura ecològica. Es queixa de la poca serietat del conferenciant i jo li explico que això és molt habitual, que a nosaltres ens ha passat recentment amb una catedràtica de Berkeley. Emmudeixo mirant les línies de la carretera com al començament d'aquella pel·lícula, com si acabés de gravar la mort del meu futur professional.

L'endemà tornen l'autobús, l'insomni, les poques ganes de repartir targetes i el restaurant, aquest cop, però, compartit amb una ex companya de pis amb qui feia cinc anys que no compartia més que trobades casuals i brevíssimes. Ella vigila des d'Olot els camins de l'Internet 2.0 aplicat a les relacions culturals de les nostres ciutats mitjanes. S'ha encarregat, sense saber-ho, de repartir aparells de traducció simultània per a debats retransmesos des de Barcelona, amb la que escriu això a l'altra banda del cable fent pujar els senyors a la tarima i manant que apaguessin els llums.

A la vall de l'Ara (2a part)

Vist l'èxit espatarrant del penúltim article, m'he animat a escriure'n la segona part, en comptes de deixar-lo en ruïna inacabada com sol ser habitual en aquest blog.

L'excursió. Sortim del poble cap a quarts de dotze del matí, trencant per un caminet que en tornant no vam saber trobar. Fa un sol espectacular, 12 d'octubre, i jo dic, que agradable que és caminar sota aquest sol de tardor, que t'escalfa sense cremar. El camí és per carretera, tot resseguint el riu, cap a Albella. Muntanyes, arbres i poblets de pedra grisa, res de l'altre món, però maco al cap i a la fi.


Una hora i mitja després trobem la primera parada fotogènica: l'ermita de San Úrbez, un dels molts ascetes que, a l'Alta Edat Mitjana, va buscar refugi espiritual en les agrestes muntanyes del prepirineu aragonès. Tornant des de l'ermita cap al poble, veiem una dona amb dos nens petits, portant un cotxet. Com que tenim dubtes sobre l'itinerari a seguir a continuació, li pregunto si és d'allà, adonant-me de seguida que he formulat la pregunta erròniament: viu allà, però és anglesa. Els nens deuen haver voltat per aquelles contrades, perquè ens descriu a la perfecció, amb recomenacions subjectives incloses, les diverses possibilitats de camí.

Optem per la via ràpida cap a Jánovas, tot envoltant una casa semi-aristocràtica reconvertida en allotjament rural, amb un jardí ple d'ovelles i els dos nens d'abans jugant al darrera. Aviat arribem a l'esperat camí amb ombra, ja que a aquelles hores del migdia, es comença a fer evident que el sol del Pilar serà qualsevol cosa menys agradable. Al cap d'una mitja horeta ens desviem cap al pont penjant de Lacort, on aprofitem per treure'ns les xiruques, remullar-nos els peus i dinar, mentre l'Eduard fa acrobàcies per les pedres dels voltants.

Un cop represa la ruta, arribem molt abans del que ens pensàvem a Jánovas, un poble en ruïnes, de la quinzena llarga que hi ha a la zona. Les fotos analògiques resulten infructuoses: massa sol (per a això també), inexperiència i temps d'exposició massa a prop del 60 i massa lluny del 125. Prenem nota per a la propera vegada. Passem tímidament pel costat d'un grup de comensals que dinen animadament entre les pedres i el riu, aquell que, tal com diu el fulletó, en un temps li va donar la vida i en un altre el va sentenciar a mort, amb un projecte de pantà (molt més recent del que us imaginaríeu) que no es va arribar a portar a terme però que va obligar a l'exili forçós a tots els seus habitants, els últims dels quals, una parella de mig temps avançat i resistent, van marxar a finals dels anys vuitanta.

Aleshores prenem la decisió fatídica de tornar pel camí llarg, per veure un paisatge més alçat i un parell de pobles que ens assegurat que són molt macos. A partir d'aleshores ja serà gairebé tot cap amunt, tan literalment com metafòrica.

Al cap d'uns quinze minuts ens trobem un parell de ciclistes (els primers companys d'excursió de tot el dia), que ens pregunten amb ànsia si Jánovas és gaire lluny. No gens, aquí al costat. I San Felices? També, entre uns deu i quinze minuts a peu. Reprenem el camí amb energies renovades, esperant veure una església en girar la cantonada, però el que trobem és el meu punt màxim de risc d'insolació. Aprofitant una ombra pitita, davant d'un camp de blat, descansem una bona estona.

En arribar a San Felices pensem que l'esforç ha valgut la pena. Allà, enmig de la plaça, buida i preciosa, ens auto-presentem al neo-romànic del XVIII, que prèn la forma d'una esglesiola estranya i bonica. Coneixíem només el neo-romànic urbà del XIX (la Universitat de Barcelona, el Museu d'Història Nacional o el Parlament noruecs), i la veritat és que el descobriment ens deixa garratibats. Deu ser per això de què, a muntanya, el pas del temps no fa canviar gaire les coses.

Amb l'esperit feliç i el sol del final de la tarda acariciant-nos l'esquena, passem pel tram dels barrancs, i mentre ens acostem a Planillo, l'altre poble marcat amb una creu al mapa, comença a brollar patxanga d'entre els arbres, les pedres, els núvols. El poble queda a l'altra banda del barranc, veiem les cases enfilades, semblen solitàries, si no fos per la cançó dels pajaritus. Entrem en conflicte: l'Eduard creu que és un CD, però jo estic convençuda que és un karaoke. A l'alçada de La barranquilla som prou a prop de la placeta privada on la gent balla per veure qui tenia raó.

Després d'uns intents frustrats de fer fotos a l'estampa dominguera, enfilem camí cap a Ligüerre avall (o amunt, més aviat), tornem cap a l'Alt Ara, a dutxar-nos, sopar a l'únic restaurant del municipi (uns quants quilòmetres més enllà, en un indret anomenat Fiscal), i dormir, dormir, dormir.

Yo regué los Monegros

Ja sé que l'insomni no hauria de ser excusa per tenir el blog desactualitzat, però com que s'hi afegeix que encara no tenim Internet a casa, la cosa es complica.

Tot i això, per tal de no perdre els centenars i milers de fans que té aquest dietari de viatge, us deixo un vídeo postmodern de música oscense. Ahir ens vam passar per l'In-Edit, aquest festival de cinema documental musical amb una programació dubtosa però que inexplicablement arrossega milers de fans per tot el Raval. Hi vam veure un documental molt bo, Los chicos de provincias somos así, d'un tal Orencio Boix (amb aquest nom, només podia ser aragonès), i hi vam descobrir, entre altres, aquesta meravella movidera anomenada "Escoria oriental":

A la vall de l'Ara (1a part)

Encara que ho sembli, el títol no és una evocació al lirisme i la pau interior que s'esperen d'un cap de setmana en una casa rural. L'Ara és el riu que passa pel lloc on vam anar a parar en la nostra improvisada i gens organitzada escapada pilarenca. L'únic allotjament que vam trobar era Casa Tomás, a Ligüerre de Ara, un indret entre Ordesa i la Sierra de Guara. A la pàgina web amb prou feines hi havia dues tristes fotos, i el preu -22 € l'habitació doble- em va omplir de mals presagis. Digueu-me burgesa!

Després de passar per Monzón i Aínsa, dues ciutats històriques, amb església i castell, vam arribar, ja fosc, a Ligüerre. La senyora m'havia dit que era la primera casa del poble. La vam trobar a mà dreta, gran i blanca, amb flors als balcons i un gat esperant-nos a l'entrada. Va saltar al capot del cotxe tan bon punt en vam sortir. La senyora, Julia López, ens va sentir i va sortir a rebre'ns. Li vam demanar disculpes per haver aparcat el cotxe davant un cartell enorme de "prohibit aparcar" i li vam prometre que després de pujar les maletes a l'habitació el portaríem a una altra banda. "El pots aparcar a la plaça", li va dir a l'Eduard.

Aquella casa era una casa de pagès de veritat, arreglada per a la comoditat dels que encara hi viuen, o malviuen, dedicats al negoci de les vaques per fer vedells, que tenen, algunes, molt lluny -més amunt d'Ordesa-, d'altres més a prop, a Fiscal -capital del municipi-. Qui es cuida dels animals, avui dia, és el fill, que a l'hivern, a més de passar fred -"los inviernos son muy duros", ens va dir unes deu vegades-, no té ni un sol dia de festa, lliurat en cos i ànima a les vaques, a qui ha d'alimentar als estables. Amb aquest tipus de vida, ens deia la senyora Julia, no ha trobat cap dona que s'hi vulgui casar, i si el 2013, tal com amenacen, s'acaben les subvencions, molt probablement les vaques també s'acabaran.

Mentre jo desfeia les maletes -masses, com sempre, per a només tres dies-, l'Eduard arrencava de nou el cotxe, amb el gat impassible al capdamunt. Va marxar a l'últim moment. Al cap de pocs minuts el vehicle tornava a estar còmodament aparcat, a la plaça, just al davant de la casa que, com vam saber després, va veure néixer la nostra amfitriona. Un casalot enorme, que havien construït tots els homes de la família -avis, pares, oncles-, i que ara s'ha convertit, com gairebé totes les del poble, en allotjament rural.

Hi vaig dormir com feia temps que no dormia enlloc. L'endemà, mentre li deia a la senyora que no calia que ens fes esmorzar, em va explicar que esperaven la visita de "la hija", que feia quaranta dies que havia tingut una nena. "Le han puesto Ara, mira qué cosas". Al vespre, quan tornàvem a sortir de la casa després de vint quilòmetres a peu i una dutxa celestial, ens vam trobar una parella entrant amb un cotxet, però és clar, no ens vam atrevir a preguntar.

I encara l'endemà al matí, després d'acomiadar-nos de la senyora Julia, ens trobàvem asseguts, sols, a l'església del poble, que es troba uns metres més enllà de la plaça. El mossèn, un senyor molt simpàtic que ens va saludar efusivament to preguntant-nos d'on veníem, feia tocar la campana, com disculpant-se, "estarán a punto de llegar". Ens preguntàvem quan començaria la missa. Després d'una altra crida, va anar arribant gent, i es va anar parant a l'entrada, fent-la petar animadament, mossèn inclòs. Nosaltres seguíem a dins, sols, mirant-nos l'un a l'altre, i mirant el sostre, les parets, tot blanc. Al final van entrar, gos inclòs. Al cap de vint minuts, la missa ja s'havia acabat -i això que era el dia del Pilar!-. Aleshores el mossèn va convidar tothom a un bateig que es celebrarà a la mateixa església uns dies després, el 30 d'octubre, "el de la niña de Ana de Tomás, que aunque no os hayan invitado, podéis venir todos, decís que os lo he dicho yo". "¿Qué nombre le han puesto?", "Pues no sé, creo que Ana". I nosaltres pensàvem, em sembla que no...

De Finlàndia al Sobrarbe

Com sol passar, el nostre darrer viatge -al prepirineu aragonès- va començar en un altre lloc. Anàvem en cotxe de Barcelona a Figueres, amb la intenció d'assistir a la presentació d'un llibre que en pocs dies s'ha convertit en un bestseller a l'Empordà. Ens hi vam reunir vuit-centes persones -aviat és dit- ansioses de veure'ns a nosaltres mateixes -o als nostres pares, avis, tiets, tietes i cosins-, i de continuar aquesta tradició tan figuerenca de ficar-nos a la vida del veí, això sí, aquesta vegada sota la pàtina de la cultura i la lectura.

Abans d'aquest orgasme col·lectiu, però, ens vam aturar a Girona, on corrien veus que tancaven la botiga de marimekko, l'única franquícia que aquesta casa de disseny finlandesa tenia més avall d'Àustria. A casa nostra, un coixí i unes estovalles de la marca s'intenten resistir al domini suec, que en aquesta ocasió no prové del ceptre i la corona d'Estocolm sinó d'una botiga de l'Hospitalet de Llobregat.

Divendres passat li dèiem adéu i molta sort a la finlandesa del marimekko de Girona que parla català; dissabte a la tarda li dèiem, en castellà, hola, d'on véns i què fas aquí a una finlandesa del Museo de Artes y Oficios Tradicionales d'Aínsa. La noia no era tan xerraire com la seva compatriota gironina i amb prou feines ens va explicar que era de Kemi -com la Suvi!- i que havia estudiat Escenografia. Ignoro com és que, amb aquests antecedents, ha acabat restaurant càntirs, estris de mesura de llautó, panys de porta i telers de fusta de l'Alt Aragó, però una acreditació enganxada al seu pit ens va xivar que es deia Soivi.

Uns carrers enllà, la llum del capvespre ens va regalar unes vistes espectaculars des del campanar de l'església romànica. Amb molt de plaer vaig tornar a fer fotos amb la meva preciosa Minolta analògica, a la que li he hagut de treure -literalment- la pols després de la desfeta digital al capdamunt de l'Òpera d'Oslo. L'entusiasme s'ha desfet una mica ara que hem vist les fotos revelades, però bé, alguna n'hi ha que es pugui salvar de la crema...