Demà passat tornem a Escandinàvia. I torna també aquest blog. No sé si tornarà també la poca continuïtat que els relats dels nostres viatges han tingut darrerament. Fa temps que penso, però, que aquestes coses, a la vida, s'han de prendre amb calma. Ja n'hi ha prous, d'obligacions.
Fa unes hores que gaudeixo de la calma, la calor temperada i els mimos de la mama a Figueres. Tanmateix, es podria dir que el viatge a Oslo va començar fa un parell de dies, quan van arribar al nostre pis de Barcelona, a quarts de sis de la matinada, la parella amb qui aquesta última setmana d'agost farem intercanvi de vivendes. Ella es diu Constance i va compartir pis amb mi ja fa molt de temps (cinc anys, diria). Ell es diu David, és un físic eminent i es dedica a gestionar projectes d'energia solar. Tots dos són belgues, però fa un any que viuen a Noruega.
Quan encara no s'havia fet clar a Barcelona, i ens recuperàvem d'una nit sense dormir a les gandules de la terrassa, les seves maletes ja reposaven al menjador. Al nostre bloc hi havia només una finestra amb llum. Poc a poc va anar augmentant la remor llunyana de la ciutat. L'Eduard va iniciar la seva rutina matinal: es va dutxar, va esmorzar i se'n va anar a la feina, una feineta estiuenca, de 8 a 3, en una oficina molt buida i amb màquines de Nespresso. Jo vaig tornar al llit fent veure que dormia, i al cap d'un parell d'hores, quan ja havia complert amb la comèdia, em vaig aixecar a esperar que els nostres convidats tornessin de veure sortir el sol.
En David i la Constance han tingut experiències molt diferents de la seva vida a Oslo. Ell va arribar amb un contracte sota el braç, no li ha calgut aprendre noruec i a la feina tothom el tracta bé. Ella va arribar amb moltes ganes, va fer un curs intensiu de norsk i, un any després, encara sense feina, es resisteix a ser devorada per un país que, pel sembla, adora l'etiqueta de la multiculturalitat però és impacable amb els estrangers -en precari- que no poden parlar i comportar-se com un noruec nadiu.
Ja ens avisat, però, que com a turistes no veurem res de tot això. Els noruecs són simpàtics, amables i estan encantats amb la gent de fora. Per això sabem que, malgrat que l'únic que podem dir en noruec és "jag tallar svenska" (i som conscients que amb això no anirem gaire lluny), no tindrem problemes en aquest país nòrdic, modern, net, clar i acolorit com els catàlegs d'Ikea.
La moqueta de la meva habitació té uns quants anys més: la van posar, em sembla, a principis dels vuitanta. Com que aquestes geometries verdes van veure néixer la meva imaginació i la meva curiositat, em sembla un lloc molt adequat per començar aquest nou viatge. Una vegada vaig llegir una frase de Heidegger, que no recordo exactament (i que no vaig subratllar), però que deia alguna cosa així com "obrir la ment a l'univers sense deixar de tenir els peus arrelats a la terra". Doncs això. De Figueres a Oslo.
8 comentaris:
Molts xulo, nena!!!
A veure si m'hi puc enganxar i anar-vos seguint!! el posaré a "favorits" per tenir-lo més a mà!
Bon viatge!!! i a la tornada a veure si quedem!!
:)
Jo hi estic d'acord amb la Marta....molt xulo nena!
He de dir, que jo si passo de vegades :P ja sigui perquè m'agrada com escrius (ja eres bona quan érem petites, sempre et van agradar les lletres...) o bé perquè fa reviure el meu català rovellat i oblidat pel pas dels anys, com si mai no l'hagués abandonat.
El que puc assegurar, que no s'ha fet malbé amb el pas dels anys, és el record del teu cuarto...hores perdudes jugant al terra, aquests llits plegables que tant me'n fascinaven, aquest peluix verd gegant (que ara no recordo gaire bé si era un cocodril o una tortuga)...y sens dubte, aquestes geometries verdes de la moqueta, que van marcar tant la meva vida...m'encanta el color verd ^^ (per cert, la foto és genial...)
Espero que tingueu bon viatge! ja ens explicareu que tal ;)
Petoooons!!! :D
P.D: Tengo que confesar (por triste que parezca) que para algunas palabras he necesitado utilizar un traductor :S jeeeje, poco a poco...
Marta, merci pel comentari, i per llegir-me! Alguna cosa em diu que ens trobarem aviat... ;)
Mi querida Maria Pilar, que se ha convertido en Pili y ahora habla valenciano: mi moqueta también te hecha de menos. La tortuga Y el cocodrilo (porque diría que llegamos a tener uno de cada) ya hace tiempo que pasaron a mejor vida, pero las camas siguen ahí, subiéndose y bajándose cada vez que me quedo dormir, con su ruido infernal, que me hacía venir miedo de que se me cayeran encima cuando era pequeña. La casa de mi madre es una de ésas en las que el tiempo se ha parado: pertenece a otra época, la de la familia con los tres hijos en casa. La etapa de mi madre sola aquí es como un epílogo al que ella se niega a dar la mínima relevancia.
Cuando vengas, te prometo una visita guiada por todos los rincones de estos rombos verdes :)
Ei, que bé que hagis escrit tant! A més a més m'ha agradat molt. Has aconseguit un bon estil i no m'ha semblat veure-hi cap tòpic periodístic. Felicitats! L'aventura ens espera, ja falta poc.
Jo he conegut més tard els rombes verds, però mai els oblidaré. El peluix, hauria volgut conèixer-lo, però no he tingut aquesta sort.
Pili, haig de dir que el teu català està molt bé, ja el voldrien tenir així molts!
Lucila, quins enveja em fas, escrius tant bé!
I res, només dir-te que m'alegro que hagis revifat aquest bloc i que el seguiré amb moltes ganes.
Que tingueu un molt bon viatge!!!
Rosa
Em sumo a les felicitacions pel blog reviscolat (10 mesos de pausa; deus haver quedat descansada, no? jiji...).
Seriosament, que us vagi molt bé el viatge. Ara miraré des de la meva finestra berlinesa, a veure si us veig passar cap a terres encara més nordenques.
Gute Fahrt!
Que bé que el blog torni!
Dona gust llegir textos tan ben escrits.
Estarem expectants a les novetats.
aadéééuuu!
Publica un comentari a l'entrada