Esquelets, vaixells i politica

No tenim Internet a casa, i nomes em queda mitja hora de connexió (sense accents, és clar) en un cibercafè de l'estació d'Oslo. Venim de passar el dia a Bygdøi, una península a les afores, on hi va haver la ciutat medieval i ara hi ha els museus mes turístics. Al matí hem vist el Vikingskiphuset, on hi ha tres vaixells vikings enormes sorprenentment ben conservats, descoberts a princips del segle XX. M'he comprat una postal on es veu el transport d'un d'aquests vaixells pel centre d'Oslo. En un moment de construcció nacional (Noruega va obtenir la independència de Suècia el 1905), aquest descobriment va superar l'interès arqueològic o cultural per esdevenir un símbol del lligam del nou país, orfe d'estat des de finals de l'Edat Mitjana, amb l'època daurada de la seva(?) història. Es va construir un edifici expressament per allotjar els vaixells, que són certament impressionants. Si s'han conservat tan bé és perquè es van enterrar com a part del sepulcre de persones importants (dos homes i una dona). A dins els vaixells hi havia tot tipus d'estris (per cuinar, per teixir, per desplaçar-se) que han estat de gran utilitat per reconstruir la forma de vida dels vikings.

També hi havia, és clar, els esquelets de les persones difuntes. L'itinerari d'aquetes restes és molt interessant. Primer es van dipositar a la Universitat d'Oslo, on es van dur a terme estudis científics. Pero poc després, als anys vint -en un cas-, i als quaranta -en l'altre-, el govern va proposar tornar-les a enterrar, en un acte de consideració gens habitual cap a cadàvers historics. El més normal és exposar les mòmies, o ossos, en museus, convertint-los en objectes culturals. Hi ha alguns casos, però, en què això canvia: recordeu, per exemple, l'episodi del negre de Banyoles. No crec pas que el quid de la questió fos que el senyor era negre, sinó mes aviat que el cos tenia massa aspecte de persona. Sovint la forma, i no el fons, importa mes del que ens pensem.

Les restes humanes vikingues, tanmateix, tot i no tenir una forma humana clarament reconeixible (els esquelets, en l'imaginari popular, són més els de "El cuerpo humano" que no pas el que tenim sota la pell), van ser enterrats amb tots els honors, aludint a que, d'aquesta manera, se'ls estava restituint la dignitat. El que ho va fer possible, però, no va ser la seva condició humana, sino la seva condició política: el rei en persona va presidir l'enterrament d'aquells qui volia veure com uns avantpassats.

Amb tot, el 2007 els cossos van ser desenterrats de nou, aludint questions científiques, i avui dia es poden veure al mateix museu de Bygøi, al costat dels vaixells que els havien de servir de tomba.