Interludi

Avui hem estat a Perpinyà, que en aquestes dates és més catalana que mai. Però no pas perquè els esforços econòmics de la Gene hagin donat fruits, ni perquè l'estat a l'altra banda de la frontera hagi decidit canviar la seva política respecte tot allò situat a més de cinc metres de l'Île-de-France, ni tampoc perquè les dues Catalunyes (ai, quina por, el dia que n'hi hagi realment només dues!) haguem retrocedit en el temps fins el moment en què la línia en qüestió passava a la vora del castell de Salses.


No, avui Perpinyà s'ha catalanitzat de facto gràcies a la invasió de centenars, milers de figuerencs, empordanesos, gironins, etc, àvids de gaudir de les fotografies d'això que n'hi diuen el Visa pour l'image -algun dia algú hauria d'estudiar com un esdeveniment de fotografia periodística es pot convertir en un producte cultural de masses-.

Només he estat tres vegades a Perpinyà, i cadascuna d'elles he vist una ciutat diferent, que amb prou feines podia identificar amb l'anterior. Del primer cop, que s'esmunyeix entre les boires de la memòria en paper fotogràfic -colors imperfectes i falta de llum-, recordo que ens vam trobar en Joel Joan en un restaurant d'aquells encantadors, i també que vam veure una exposició -la més interessant, fins ara- sobre Transinístria, una república remota situada en un lloc més o menys proper -Moldàvia-, on encara tenen estàtues de Lenin i teatres amb estètica comunista.


La segona vegada hi vam estar un dia sencer, però la major part del temps la vam passar fent fotos al centre històric -que no havíem vist abans-, primer, i buscant un lloc on menjar, després. Recordo els carrers i les places totalment buides -buides com un pati d'escola en diumenge, perquè era diumenge-, un intent de conversa en català amb la gent d'un bar, i finalment un àpat en un tuguri amb taules i cadires de plàstic blanc. Vam acabar el dia veient una única exposició, sobre el contraband d'heroïna a través de l'antiga Ruta de la Seda i les addiccions fantàstiques que deixa al seu pas pel Pakistan i l'Afganistan.

Avui hem fet més els deures: hem vist quatre exposicions, de les quals us recomano especialment la de la Revolució Iraniana de 1978-79, feta in situ pel fotògraf David Burnett.

Abans d'entrar a les exposicions, però, -quan encara estàvem perduts- els amics amb qui érem li han preguntat a una senyora com arribar als espais del Visa. Una altra senyora, que l'acompanyava, ens ha preguntat, a nosaltres, si érem catalans. "Nosaltres també sem catalans", m'ha dit. "Ella -senyalant la seva amiga, que donava les indicacions en francès al nostre amic-, no".

Sortint, hem anat a menjar un gelat. La senyora que el portava era gitana, i com que l'Eduard sempre diu que els únics que encara parlen català a Perpinyà són els gitanos, li he demanat el gelat en català, tremolant per si precisament "gelat", allà, es deia d'una altra manera -cosa d'altra banda ben ridícula perquè, en una botiga de gelats, poques coses més es podia esperar la senyora que li demanéssim-. Després del bon-soir de rigor, ens ha respost en un català perfectament comprensible, fins i tot per a una llicenciada de ciutat que ha crescut veient TV3.


Pujant el carrer amb el gelat, ens han esquivat dos nens gitanos conduint una moto en sentit contrari: amunt pels carrers despintats, les finestres de colors, els balcons corbats, i les dones morenes que escridassen els menuts en català d'allà dalt.