Apunts de Botànica

Des que sóc a Alemanya he fet algunes observacions sobre l'entorn natural que, encara que no es trobin al meu camp d'estudi, han arribat a cridarme l'atenció. Animat per la vivència de la proximitat espiritual d'il·lustres personalitats d'enciclopèdic coneixement, goso jo apropar-me als camps que em són forasters.

De l'entorn del Park del riu Ilm, a Weimar, puc destacar-ne la grandiositat dels arbres, que són de segur centenaris; particularment dels til·lers, que acostumat a veure'ls de les mides que fan a Catalunya em van produir una admiració que desseguida es va transmutar en ànsia d'encimbellar-m'hi. Els til·lers que jo coneixia eren tots de la mateixa espècie. Les fulles de til·la tenien una mida que anomenaré mitjana. Així doncs, les dues espècies noves de til·ler que he vist tenen les fulles de til·la, respectivament, grans i petites. Perquè deu ser?

He pogut comprovar també que els castanyers (que no sé si són bords o de llei) tenen un gam. Perquè deu ser? Les fulles els queden arronsades i amb taques marrons de sequedat.

Primer vaig observar que hi havia força exemplars de Ginkgo Biloba a la ciutat, però no vaig pensar que hi hagués un motiu especial per plantar-los. És un bonic arbre de jardí. Al carrer de la creu de Girona n'hi ha una enfilerada. Ja des de petit que coneixia aquest arbre d'haver-lo vist a Bell-lloc, el meu col·legi, i sabia que era dels més vells del planeta. Resulta que sí que hi havia un motiu, un de turístic més aviat. El gran Goethe havia tingut un interès especial per aquest arbre amable i n'havia escrit un poema. Més endavant vaig descobrir que a la plaça del mercat (Markt) hi ha un Ginkgo Museum. Jo em quedo amb la simbologia que Goethe va donar a aquest arbre de dualitat i unitat a l'ensems, que relaciono amb els dos colors bàsics de la seva Teoria dels Colors: el blau i el groc, polaritat bàsica de la llum, de significat similar al ying i al yang per a la psicologia del color.

Ara passem als arbusts i herbetes. Un que m'ha semblat molt especial el vaig conèixer al petit poble dels meus avis de la boca d'un pastor. No recordo el nom que va utilitzar el pastor però se la coneix per Celidònia. La seva propietat més famosa és que amb la saba groga que té es poden cremar les berrugues. Això sí, s'ha d'aplicar a la berruga amb perseverància dies i dies. M'ha sorprès que a per tot d'Alemanya on he estat l'he trobada i, prou sovint, en abundor, formant claps de mida mitjana. A Catalunya aquesta és una herba que es troba més difícilment i en claps ben petits.

M'han sorprès també, per la quantitat, les ortigues, anomenades aquí Brennesseln. Brennen vol dir cremada o coïsor. Els blets de pret (paret), segons la meva venerable àvia es fan sempre en llocs humits, prop de parets de pedra, i no solen ser lluny de les ortigues. Un cop aixafats amb una pedra, fregar blets de pret al cim de la pell just on ens hem ortigat, és calmant i curatiu. Aquí també he observat blets de pret, però menys que a Catalunya. M'atreviria a dir que aquí en aquesta alçada d'Alemanya hi ha una desproporció entre les ortigues i els blets de pret.

Aquí també hi he conegut plantes noves, com ara l'arbust que en diuen Knallerbsenstrauch (arbust del pèsol que peta) o bé Schneebere (baia de neu). Fa un fruit blanc de la mida d'un cigró que s'aixafa amb molta facilitat amb els dits, d'una textura interessant d'experimentar. Es veu que aquí els nens juguen amb aquest fruit llençant-lo fort a terra perquè peti.

Una altra planta amb què juguen els nens és la Springkraut (herba saltadora). Té unes llavors allargades però petites, semblants a tavelles, però que en veritat no ho són. Aquestes llavors, si són madures, només d'amanyagar-les et peten als dits i les llavors salten lluny. A la fotografia podem veure una tavella d'espringkraut abans i després de petar. És un més dels sistemes d'escampar la llavor de les plantes que sempre m'han meravellat. Aquest depen només de la pròpia planta, ja que quan la llavor és madura peta sola, però n'hi ha molts d'altres que se serveixen d'altres elements de l'entorn natural per escampar-se, cosa que deu significar una adaptació evolutiva al medi.

Una altra de les plantes que aquí he conegut ha estat el llúpol. Quan vam anar a visitar els nostres amics a Zittau vam veure uns camps amb unes plantes especials. Els vaig preguntar què era i em van dir que era una planta per fer cervesa. Jo vaig pensar: hauria dit que la cervesa es feia d'un cereal i això no sembla cap cereal. De fet, l'arròs també és un cereal i no ho sembla. Els camps estaven per sobre, a dos metres d'alçada, totalment enteranyinats d'uns fils de ferro que semblaven l'entramat elèctric dels tramvies. D'aquests fils en descendien unes columnes verdes, és a dir, la planta en qüestió, que és enfiladissa. Se'm pot dir ignorant amb tota tranquilitat, però fins més tard no he sabut que allò era llúpol i que no és l'element bàsic de la cervesa (que és l'ordi), sinó un afegit aromàtic i gustatiu amarg, per contrarrestar la dolçor del cereal.

Espero que aquests apunts de Botànica hagin estat útils per a quelcom. Convido a tothom que pugui complementar-los o corregir-los a fer-ho en forma de comentaris. Tant de bo que a partir d'unes vagues impressions se'n pugui fer quelcom de més profit per a l'educació holística de tothom. Espero també poder oferir aviat uns Apunts de Zoologia.