Altenburg i en Helge

És ben bé que hi ha coses que només et passen quan viatges. Una de les que més em sorprèn és l'extrema facilitat amb què es coneix gent nova. Em pensava que aquesta vegada, viatjant en parella, seria mes complicat, però estava molt equivocada.

Només de pujar a l'avió ja vam conèixer en Helge, un alemany que tornava a casa, a Altenburg, amb la seva família. Quan li vam dir que pensàvem passar una nit allà, es va quedar ben sorprès (suposo que els altenburguesos no estan acostumats que els turistes visitin el seu poble). La veritat és que ens hi vam quedar una mica per obligació, ja que no podiem anar a la residència de Weimar fins el diumenge, però la visita va valer la pena. I a més vam tenir un guia molt especial...

A l'avió l'Eduard em va comentar que el noi que en Helge li semblava una mica raro. Sí que feia algunes coses estranyes: badallava molt teatralment i feia uns sorolls inquietants. Però xerrant amb ell ens va semblar prou simpàtic. Un cop a l'aeroport, ens vam despedir educadament; ell se'n va anar amb la seva família i nosaltres vam fer via en transport públic cap a la pensió. I bé, quan estàvem a punt d'arribar, veiem un cotxe que s'acosta i, a dins... en Helge! Venia a fer-nos de guia per la ciutat. I també estava disposat a ajudar-nos a pujar les maletes a l'habitació i, un cop allà, va voler fer una ullada al lavabo i a la vista que hi havia des de la finestra (que per cert, era espectacular). Arribats a aquest punt, l'Eduard i jo ens vam mirar amb cara de "serà un psicòpata?"...

Sortosament, aviat vam descobrir que les seves intencions eren bones. Potser la seva gentilesa era un obsequi per als únics turistes que passejaven per Altenburg aquell dia. En Helge és advocat (un dels quinze que exerceixen a la ciutat) i coneixia tothom. A la llibreria, les dependentes ens van atendre d'una manera exquisida després que ell ens presentés. També vam tenir ocasió de conèixer els seus pares, que porten una botiga de souvenirs (!!).

La visió d'Altenburg que ens va oferir en Helge era la d'algú que no té gaire bon record de l'època comunista. Es veu que la ciutat va perdre 20.000 habitants després de la caiguda del mur. Això va fer que molts pisos s'abandonessin i que moltes escoles tanquessin (em pregunto quant val el metre quadrat en un lloc on els habitatges sobren!). Molts edificis tenen un estat ruinós. Sembla que hagin estat deixats de la mà de Déu durant els últims... 18 anys. Això, juntament amb la poca gent que passejava pel carrer (tot i que era dissabte a la tarda) donava a Altenburg un aspecte gairebé fantasmagòric.

I és una pena, perquè en algun moment va ser una ciutat important. Té un Markt immens rodejat per un preciós ajuntament (Rathaus) renaixentista i diverses esglésies medievals i barroques. I el menjar és d'allò més bo (i barat: un gelat d'una bola costava 60 cèntims!).




L'endemà, ja sense en Helge, vam visitar el castell i uns jardins anglesos on vam trobar diversos edificis del segle XVIII en runes i un meravellós museu, el Lindenau-Museum, amb una col.lecció de pintura italiana dels segles XIII al XVI de primera qualitat. Vaig marxar amb el catàleg il.lustrat del museu sota el bras, mentre que l'Eduard es va endur com a record una antologia de literatura escrita en l'altenburger Mundart. Per a la col.lecció!

Una vista del Markt, amb el Rathaus

(edifici de la torre) a l'esquerra