... i potser, l'últim

Vuit dies abans que s'acabi, hem anat a veure l'exposició "Nits fosques de l'ànima" al Bòlit, el nou centre d'art contemporani de Girona, que sembla que a poc a poc va aixecant el vol. Sempre nem aixís nosatres, a última hora...

El plantejament inicial del Bòlit em sembla molt interessant: agafar un tema com a punt de partida i després buscar els autors amb els quals elaborar un discurs interessant per a Girona. Així, almenys en l'inici del projecte, el tema és més important que no pas el nom de l'artista -i això, en un centre d'art contemporani, s'agraeix-.

També s'agraeix l'esforç demostrat fins ara per relacionar les exposicions amb la ciutat o amb el mateix centre d'art. La primera, "En construcció", reflexionava sobre el mateix procés de creació del centre, acabat de néixer, i també sobre el caràcter temporal de la seva ubicació espacial -cosa que canviarà aviat amb el trasllat a les antigues casernes del carrer Emili Grahit... com va dir la Clara Garí en una cosa que vaig organitzar a Figueres: l'espai necessari per a la cultura es mesura segons el que ocupa l'edifici històric que queda buit i que cal emplenar, si pot ser, amb quelcom que quedi bé. Sobre aquest mateix tema, us recomano també un article molt interessant de l'Íngrid Guardiola-.

L'exposició actual, "Nits fosques de l'ànima", es va pensar en motiu del desè aniversari del Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona -abans sense i... quantes coses que pot canviar una conjunció-. Reflexiona sobre la mística amb un títol poc original però suposo que entenedor, un autor ultra evident -Bill Viola-, un altre d'esperable pels qui més o menys es moguin pels circuits culturals de Barcelona -Toni Serra, alias Abu Ali-, i un tercer que fins ara jo no coneixia -Manuel Saiz-.

La peça de Bill Viola és bellíssima: a la capella de Sant Nicolau, completament fosca, es projecta un vídeo que mostra un home submergint-se lentament a l'aigua. Marxa a poc a poc, mentre les formes del seu cos es dilueixen en el vaivé del líquid i el so evoca la sensació d'aïllament que hom té sota l'aigua. Al cap de pocs minuts, torna a emergir. La força visual de les imatges, projectades sobre l'altar, evocant el Crist crucificat portant-nos el coneixement sobre la mort, que és la vida... és brutal. La peça es diu Messenger, i és un encàrrec de la catedral de Durham. Em pregunto si encara es projecta -o si s'ha projectat mai- durant el culte.

L'altra obra, Istishara Archives, de Toni Serra, és un tríptic en vídeo. A la taula central veiem diverses gravacions fetes al Marroc i altres territoris musulmans, principalment entrevistes on els personatges parlen de la seves experiències oníriques, en un intent d'atrapar la realitat oculta sota la superfície. En el discurs de l'exposició, es parla sovint de la mística com allò que intenta acostar-se al més enllà, a allò desconegut, incomprensible, intangible, immaterial, espiritual... no és que aquestes denominacions em semblin incorrectes: són aplicables, almenys, a certes tradicions místiques. Però em sembla important tenir en compte que, moltes vegades, els místics no volen anar més enllà, sinó més aviat "més aquí"; no volen apropar-se a una divinitat celestial oposada al món, sinó a la realitat en sí, immediata i immediada, terrenal i per això sagrada. La creu de Jesús està clavada a la terra.

Un dels musulmans entrevistats al vídeo ho expressa així mateix: en un somni de la infància, es va perdre pels carrers de Fez. Va veure una escala que descendia, i allà hi va trobar una ciutat blanca, lluminosa, preciosa. Des d'aleshores ha buscat sempre aquest indret sagrat i subterrani: el cel que és a sota i no a sobre.

És des d'aquest punt de vista que em sembla interessant l'obra videogràfica de Toni Serra. Com a creador i alhora crític de la cultura audiovisual, reflexiona sobre el poder que les imatges tenen a l'hora de configurar el nostre imaginari. Un imaginari a partir del qual, inevitablement, mirem la realitat. L'autor caracteritza aquest imaginari -d'una manera potser massa radical, segons el meu punt de vista- com a occidental. I, per tal de sacsejar aquest prisma a través del qual ens acostem a la realitat, la confronta amb la visió dels països musulmans, objectiu, durant els darrers anys, de l'ego bel·ligerant d'Occident. Suposo que aquí rau el caràcter místic del vídeo: és una via per trencar el nostres esquemes, perquè puguem veure una realitat més autèntica, una realitat amb la qual ens podem relacionar amb un mecanisme inesperat, irracional i simbòlic: el somni.