Seguint, un cop més, les demandes dels lectors, passo a comentar el meu breu i diurn parell de dies a Olot.
Arribo un dilluns tard, a dos quarts d'onze del matí, després d'una hora de trajecte per les Garrotxes d'Empordà, que deia l'Ernest Lluch -tal com ens van recordar fa uns dies en una sala anticuada i provisional, durant una conferència que amarava els projectes frustrats del conferenciant i el conferenciat-. El personatge literari que ha hagut de comprar el bitllet d'autobús arriba endormiscat i avorrit de sèrie. Petita excursió fins a l'Hospici, antic edifici de finals del segle XVIII reconvertit en equipament cultural enveja de poblacions veïnes, claustre enorme i buit, antítesi del pati de les dones, museu comarcal amb peces excepcionals a la tercera planta, sense cartell visible a l'entrada, relegat com si fos un trist arxiu -disculpes als arxivers-.
Al cap d'aproximadament una hora i mitja estic esmorzant en un bar proper, inesperadament envoltada d'organitzadors, subdirectors generals, directors i exdirectors. En treure la meva targeta de visita -de visita al món local que tant m'agradava, de visita a un futur que enyorava-, tothom s'admira, em mira el trajo de la respectabilitat i, després d'afirmar "ui, això és una altra cosa", continuen parlant com si res, com si aquella altra cosa fos tan diferent i tan llunyana que no valgués la pena ni pensar-hi.
Al segon àpat del dia em plantejo si seguir repartint targetes de visita o posar-me el trajo de díscola i anar a fer volts per Olot amb l'mp3 a tota pastilla. A la porta veig un noi igual de dubitatiu que jo, i acabem dinant plegats, un trinxat deconstruit i una tonyina amb salsa de cacauets. Em parla de vós, és de Vilanova i la Geltrú -on forma part del patronat de la Víctor Balaguer- i treballa a Pallejà, on jo havia passat alguns caps de setmana universitaris fent treballs sobre la guerra de Bòsnia. Ai, quanta endogàmia!
Al vespre torno a Figueres amb la directora d'un museu local de la contrada, que em parla del cicle de tallers que han organitzat recentment, el més exitós dels quals ha estat el de plagues en horticultura ecològica. Es queixa de la poca serietat del conferenciant i jo li explico que això és molt habitual, que a nosaltres ens ha passat recentment amb una catedràtica de Berkeley. Emmudeixo mirant les línies de la carretera com al començament d'aquella pel·lícula, com si acabés de gravar la mort del meu futur professional.
L'endemà tornen l'autobús, l'insomni, les poques ganes de repartir targetes i el restaurant, aquest cop, però, compartit amb una ex companya de pis amb qui feia cinc anys que no compartia més que trobades casuals i brevíssimes. Ella vigila des d'Olot els camins de l'Internet 2.0 aplicat a les relacions culturals de les nostres ciutats mitjanes. S'ha encarregat, sense saber-ho, de repartir aparells de traducció simultània per a debats retransmesos des de Barcelona, amb la que escriu això a l'altra banda del cable fent pujar els senyors a la tarima i manant que apaguessin els llums.
4 comentaris:
Sí, sí, ja ho veig que és una crònica una mica negativa. Però a mi em sembla que Olot té un costat positiu. De tota manera te'n vas amb el pensament: hm Figueres no està tan malament no?
hm si ha de ser per comparació és ben trist
"Emmudeixo mirant les línies de la carretera com al començament d'aquella pel·lícula, com si acabés de gravar la mort del meu futur professional", digué, amb el cap cot i els pensaments perduts, perduts en un marasme de pensaments que la perdien...
És dur descobrir que el camí on som, potser ja no ens du on creiem que ens duria. És bò, però, tenir la certesa que de camins que ens duguin allà on vulguem anar, la vida n'és plena; només cal obrir bé els ulls i estar atent/a als senyals per saber-los triar, quan toca.
No tinc cap dubte que tu, Frau Mallart, portes incorporat un GPS de qualitat; trobaràs el camí.
Gràcies, Ferran. M'ha agradat això del GPS de qualitat. Espero saber-lo fer funcionar.
Publica un comentari a l'entrada