diumenge, 6 d’abril del 2008

Nosaltres també som de Reus! (1a part)

Fa un parell de dissabtes vaig aconseguir que l'Eduard m'acompanyés a fer una ruta pel modernisme de Reus. Els de l'oficina de turisme ens van estafar una mica, perquè al matí, en comptes del promès itinerari a peu per la ciutat, ens vam trobar amb una entrada per visitar un museu nou de trinca i més intergalàctic que qualsevol cançó d'en Sisa.

Si Reus no té obra de Gaudí, el museu sobre en Gaudí de Reus tampoc podia tenir-ne; per això al Gaudí Centre trobareu només un munt de maquetes i d'artilugis interactius que t'expliquen com treballava el nostre arquitecte més arxifamós. Realment és molt divertit, i segur que quan tinguem nens els hi portarem.

Tot va ser molt entenedor i educatiu fins que, en la maqueta on t'ensenyen com es fa una volta paraboloide hiperbòlica (sic), ens vam trobar amb aquest cartell:



Com a instrucció per manipular aquest objecte:


Tonnerres de Brest!! Algú és capaç d'interpretar satisfactòriament què carai vol dir aquesta frase?? Aviam: "Desplaça l'extrem del quadrat superior (...)". Quin extrem? Del quadrat superior? On és l'inferior? "(...) pel tub de la seva diagonal (...)". Deixem de banda el tub, ja investigarem què és més endavant. El que ens inquieta és aquest possessiu, "la seva", tan catalanament conflictiu. A què es refereix?? Es tracta de la diagonal de l'extrem? La diagonal del quadrat superior? O la diagonal del tub? Sembla que el més versemblant és que sigui la diagonal del quadrat superior, encara que per arribar a aquesta conclusió haguem hagut de desmuntar la frase com si fos una operació matemàtica d'aquelles de vuitè d'EGB, amb molts parèntesis i subparèntesis.

Ara sabem que hem de buscar un tub que hi ha a la diagonal del quadrat superior (ens seguim preguntant on és l'inferior). Hi veiem una nansa. Eureka! Anem doncs a desplaçar-lo per l'extrem... Ummfff... L'Eduard ho intenta un parell de vegades, sense obtenir, aparentment, "les superfícies corbades resultants formades totalment per fils rectes" que ens prometen al cartellet.








Tot d'una, veiem la llum (o potser era el llum que teníem damunt?). Agafem la nansa, i fem quelcom tan senzill com "estirar cap a dalt". Sí!! Es produeix el miracle, i neix davant dels nostres ulls una bellíssima volta palarodoibe piherlòciba. A la fotografia podeu veure l'Eduard ple de joia i d'alegria després d'haver superat el repte!


Qui sí que s'explicava bé era el meu conciutadà en Dalí. Segurament el millor del museu:

4 comentaris:

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Sempre sembla que jo no vulgui venir; I sí que hi volia anar. Ès veritat, que tu feia molt que hi volies anar i mai trobàvem el moment. Però em va agradar molt i tant! Sobretot per les coses que vàrem veure després del museu, que em sembla que explicaràs a la segona part d'aquest article.

Joan de Peiroton ha dit...

En tot cas, el lingüista Miquel Ventura i Balanyà era de Reus, proposà un occità unificat per "totas las terras d'oc" (incluant-hi els PPCC) i fundà l'Escola occitana de Reus.

Anònim ha dit...

Ei! S'han acabat els viatges??

Lucila Mallart ha dit...

Hola defak! Gràcies pel comentari! No s'han acabat els viatges sinó el temps... Però potser d'aquí unes setmanes us direm alguna cosa des de Finlàndia! Petons!