Tuluso

Tolosa de Llenguadoc és una ciutat plena de cotxes, de bicicletes i de gent. Al principi de ser-hi teníem por de morir atropellats per algun vehicle rodat, però aviat vam veure que, dins el caos, tot anava bé. Suposo que la clau està en què els cotxes respecten molt les bicicletes, i els vianants no s'emprenyen amb les bicis que van per la vorera. Això sí, el bicing l'acaben de posar (a veure si aquí aprenem a fer les coses amb una mica d'ordre!).


Tolosa (o Tuluso, com n'hi diuen -que no escriuen- els occitans), també és una ciutat plena d'esglésies. D'entre elles, la basílica de Saint Sernin, ha passat a encapçalar, juntament amb la catedral de Freiburg (Alemanya), el meu rànking personal de les esglésies més maques que he vist mai. D'altra banda, la catedral de Saint Etienne és la més inquietant on he tingut ocasió de ser. La planta inesperadament apedaçada d'aquesta església, amb el cor desplaçat cap a l'esquerra, em va provocar una de les sensacions més inesborrables d'aquesta visita de tres dies que vam fer a la capital llenguadociana ara fa un parell de setmanes.

Ara bé, arribar-hi no va ser pas fàcil. A l'autopista ens vam saltar la sortida de Narbona i, mentre vèiem una catedral blanca passant per la nostra esquerra, comprovàvem que no ens quedava més remei que conduir fins a Bésiers, pagar, sortir de l'autopista, tornar a entrar-hi, i resar per no tornar-nos a passar el trencant i acabar a la frontera. Per sort, vam arribar sans i estalvis a Tolosa, però allà la vam (la vaig, millor dit) tornar a liar, perquè sóc tan happy que no se'm va acudir agafar un mapa de la ciutat... A Internet havia vist que la ruta de la sortida de l'autopista fins a l'hotel era força recta, i efectivament ho era, però sobre el camí no ho vam saber veure. Vam acabar en un carrer molt ample buscant desesperadament rètols que indiquessin la "gare" (perquè ens havien dit que l'hotel era just davant de l'estació). El vam trobar. El vam seguir. I el vam perdre. Aleshores vam tenir la sensació que estàvem sortint del centre de la ciutat i, just quan acabàvem de creuar la Garona, vam fer mitja cua. Al final vam arribar a puesto. Més tard, amb un mapa davant, vam descobrir que no havíem estat pas entrant i sortint del centre, sinó donant-hi voltes... perquè érem en un boulevard d'aquests circulars. En fi... c'est la vie!

L'hotel estava prou bé, per ser el més barat que vam trobar a Internet. Més endavant ens van explicar que aquell era el pitjor barri de la ciutat (i, efectivament, ho semblava!) i que potser es tractava d'un hotel de putes (per sort, no vam pas veure res sospitós). Sigui com sigui, és l'hotel on he dormit millor en tota la meva vida...


Nota: Aquest article està especialment dedicat a l'Eduard, que sempre es queixa que al blog només explico flors i violes dels nostres viatges. Doncs au, aquí tens una foto de la rue Bayard!