Sempre havíem pensat que tot el que feia la Bauhaus era maco i útil. Disseny i funcionalitat en deien, no? Tanmateix, a Dessau vam descobrir que el concepte de funcionalitat de Walter Gropius pot ser, a vegades, sorprenent.
Vam anar cap allà fent el mateix camí que l'escola el 1925, quan va haver de marxar de Weimar a causa de la pressió nacionalsocialista. No sabem com era Dessau als anys vint, però ara té un aspecte força apocalíptic... Només hi ha vells edificis comunistes i grans i buides avingudes. Es veu que està perdent tanta població, que diuen que d'aquí pocs anys la ciutat tindrà el mateix nombre d'habitants d'abans de la industrialització. Hi va haver un temps en què Dessau va ser un important centre industrial, però els bombardejos de la Segona Guerra Mundial i el comunisme (o, potser, el post-comunisme) l'han convertit en un lloc rovellat i ombrívol.
A uns quinze minuts a peu de l'estació de tren vam trobar la famosíssima i mil vegades fotografiada seu de la Bauhaus. A davant, la residència d'estudiants amb els seus balcons inconfusibles; després, la façana de vidre i metall de l'escola. Formant un tot orgànic, els diferents edificis estan connectats entre sí per galeries cobertes, com si fossin les potes d'un cranc gegant. I, just al mig, hi havia el despatx de Walter Gropius, el fundador de l'escola i director fins el 1928.
Si bé no era tan acolorit com el de Weimar, el lloc de treball de Gropius a Dessau comptava amb la que era la màxima innovació de la nova seu de la Bauhaus: calefacció. Els radiadors de tota la vida... però en gris i per tot arreu. Ens van explicar que Gropius estava tan orgullós de tenir un sistema de calefacció a tot l'edfici, que el va convertir en insígnia de la modernitat i l'eficàcia de l'escola, col·locant els radiadors on tothom els pogués veure. Tant és així que, damunt de les portes que donaven a l'escalinata central, enlloc de quadres hi va penjar... radiadors. Servint a la funció de la publicitat, va fer contruir aquestes portes molt més petites del normal per tal que els aparells de calefacció es poguessin apreciar bé... encara que això obligués aquells que havien de travessar les portes a encongir-se. Com dèiem: una particular concepció de la funcionalitat.
Tot seguit vam visitar les Meisterhäuser: les cases on vivien els professors més il·lustres de la Bauhaus (Wassily Kandinsky, Paul Klee, Laszlo Moholy-Nagy i el mateix Walter Gropius, entre d'altres). És curiós que, de fora, aquests edificis passarien per obres de disseny actuals i són dels anys vint... Són unes cases molt maques, és clar, però pel que ens van explicar no eren gaire còmodes pels seus inquilins. Tot i que tenien més de 200 metres quadrats, la major part de l'espai l'ocupaven el taller i l'habitació principal, mentre que la resta d'habitacions i la sala d'estar quedaven massa petites. A més, ens van explicar que hi havia moltes portes i que la gent que vivia allà es passava el dia obrint-ne i tancant-ne per anar d'un lloc a l'altre.
Gropius no va triomfar a Alemanya, però sí als Estats Units, on va convertir les Mesiterhäuser un exitoses mansions de 400 metres quadrats, on hi havia espai de sobres per a tot. Abans d'emigrar, però, va construir a Dessau una urbanització per a gent humil, la Gropius-Siedlung Dessau-Törten, amb la que volia compensar les crítiques d'elitisme i posar a la pràctica l'ideal de la Bauhaus de fer disseny bo i per a tothom (com Ikea, però abans de la Segona Guerra Mundial i en alemany). El resultat són unes fileres d'habitatges que semblen ni més ni menys això: cases de gent humil, baixes i amb sostres plans, més pròpies dels països mediterranis que no pas d'Alemanya, on fins i tot els blocs de pisos actuals són cases altes amb teulades de pissarra en forma de triangle. És curiós que el que vam veure en aquesta urbanització ens fos tan familiar. Potser és perquè l'arquitectura urbana de les nostres contrades, des dels anys seixanta, no fa més que imitar aquests models racionalistes, vulgaritzant-los (i enlletgint-los, és clar).
2 comentaris:
L'article està molt bé. L'anava a compartir però la frase final la trobo una mica fora de lloc. Cito:
"Potser és perquè l'arquitectura urbana de les nostres contrades, des dels anys seixanta, no fa més que imitar aquests models racionalistes, vulgaritzant-los (i enlletgint-los, és clar)"
Suposo que molts arquitectes catalans t'ho agrairan.
Hola Ferran, m'alegro que l'article en general t'hagi agradat. La frase final fa referència a quelcom que vam pensar mentre érem allà, i és que aquest tipus d'arquitectura s'assembla força al que estem acostumats a veure a les ciutats de casa nostra. Però tens raó que el comentari no és massa ajustat pel que fa la generalització. No em referia a l'arquitectura creativa, que aquí com a tot arreu és variada i innovadora, sinó als blocs de pisos que es van aixecar durant les darreres dècades del segle passat, a l'eixample de Barcelona o als nous barris de Girona i Figueres. Aquest tipus d'arquitectura no ens agrada i la trobem avorrida tot i que, sorprenentment, s'assembla força al que vam veure en aquestes urbanitzacions bauhausianes de Dessau. Per això ens sembla que aquest tipus d'arquitectura ha imitat vulgarment el disseny d'aquests edificis racionalistes.
Publica un comentari a l'entrada