Viatge a Itàlia - Top Cinc

1. El Campo dei Miracoli (Pisa). És el nom amb què es coneix la plaça del Duomo de Pisa, formada pel Duomo pròpiament dit, el Baptisteri, el Campanile (que va cometre el pecat d'inclinar-se) i el Camposanto. Per la seva bellesa, noblesa, senzillesa i harmonia, riquíssimament i continguda decorat. A les parets de la catedral, el marbre celestialment blanc s'apedaça amb carreus romans, sarcòfags antics i retalls de monuments dels veïns vençuts a la guerra. Ansiosos d'imitar la vella Roma, van bastir un espai net i grandiós, fent de l'església gairebé una fantasia de temple romà, tota plena de fulles d'acant. Al púlpit de Giovanni Pisano, la mare de Déu del naixement descansa de costat vestida i pentinada com si fos una patrícia romana. Tot plegat del segle XI al XIII, i encara n'hi ha que diuen que el Renaixement va treure Europa de les tenebres i la foscor d'una Edat Mitjana que havia enterrat les pedres del gran Imperi...

2. La basílica de la Santa Croce (Florència). L'església dels franciscans, aixecada al segle XIII per Arnolfo di Cambio, l'arquitecte del gòtic florentí, per tal de competir amb Santa Maria Novella, dels dominics. Per l'alta densitat de bellesa i excepcionalitat amagades a les seves capelles, naus, sostres, parets i terres, i sobretot per haver-les pogut descobrir guiats pel senyor Enrico Santini, empleat de banca jubilat i voluntari d'Ars et Fides, que ens va acompanyar durant les hores més boniques a Florència. Els frescos de Giotto a la capella Bardi, els de Taddeo Gaddi a la Baronceli, la capella Pazzi de Brunelleschi -amb cortines a la porta d'entrada i un colom que es va colar en obrir-les-, les tombes de Miquel Àngel, Galileu, Ghiberti, Maquiavel, Rossini... i una croce dipinta de Cimabue conservada a mitges, tal com va quedar després de la inundació terrible del 1966.

3. El baptisteri de San Giovanni (Florència). És el famós baptisteri de les portes de Ghiberti, les del concurs del 1401 que s'utilitza als llibres d'Història per marcar l'inici del Renaixement. És bellíssim tant per dins com per fora. A l'interior, el mosaic romànic que vesteix tota la cúpula, amb la Història de la Salvació, dels Profetes al Judici Final. A fora, les portes, primer, d'Andrea Pisano -les gòtiques-, i després, les dues renaixentistes de Ghiberti. Robant uns quants minuts després de la missa, ens vam quedar sols a dins l'edifici, tensant el coll amb cara de babaus mentre el vigilant de fora devia maleir els turistes que s'aprofitaven de la benevolència i el respecte italians cap als fidels cristians.

4. La basílica de San Miniato al Monte (Florència). Una església petita i allunyada, sobre un petit turó, al lloc on es diu que va morir aquest màrtir dels primers segles del cristianisme. L'edifici és tot romànic, decorat a la maniera toscana amb marbre blanc i verd. Hi vam arribar al vespre, amb totes les portes i camins principals tancats, després d'haver-nos resignat ja a tornar capcots cap al centre, però d'haver passat finalment per un aparcament, un túnel i una porta oberta a la nau lateral de la basílica, on, en la foscor de dues úniques bombetes, es percevia, al fons, a la cripta, una missa cantada en llatí. A la sortida, el monjo benedictí de la botiga va reconèixer el nostre català mentre presumia de ser capaç d'identificar tots els accents de la Península Ibèrica.

5. La basílica de Santa Maria Novella (Florència). És, com dèiem abans, l'església dels dominics. L'estació de tren la van fer al costat i li van posar el mateix nom. Sortint d'una visita lleugerament decepcionant a Sant Llorenç, hi vam descobrir, per primer cop, la bellesa de les esglésies florentines medievals. Hi vam conèixer també l'Enrico, que ens va dur a les patrícies del Renaixement que assisteixen al naixement de Maria, als Felips de la capella Strozzi, i a la croce dipinta de Giotto, la més bonica de totes les que he vist, penjada al vell mig de la nau central.