Die Reisende

Pels marges

2010-05-07T13:26:00.002+02:00

Ja avanço que el tema d'aquest article no és gaire original. Fa força anys que els sociòlegs, els urbanistes, els arquitectes, els antropòlegs, els escriptors, els cineastes, els artistes, s'ho passen bé parlant de la perifèria, fins i tot passejant-s'hi -en tours més o menys organitzats-. Jo mateixa he estat testimoni i fins i tot mig culpable d'algun d'aquests esdeveniments acadèmico-culturals.

Ara que la vida i la macroeconomia ens ha dut a nosaltres al límit entre el centre i la perifèria -de moment, només socials-, he tingut el plaer de conèixer com a simple espectadora tres iniciatives que per casualitat o no s'entrellacen en el contingut, el temps i l'espai.

Fa unes setmanes, un amic que feliçment ha reanomenat marge a la perifèria en el meu imaginari, em va fer arribar una convocatòria-iniciativa-idea sorgida a partir d'un documental emès per TV3, a hores d'ara, em sembla, ja prou conegut, el Barraques, la ciutat oblidada. Al mateix portal de TV3 han creat una pàgina web on es pot veure el documental sencer i també llegir articles i opinions que ha suscitat. Entre elles, la iniciativa abans esmentada i que consisteix en proposar a l'Ajuntament de Barcelona, via recollida de firmes i suport d'intel·lectuals, que en els llocs on durant els anys 50 i 60 hi va haver els barris de barraques del Somorrostro, el Carmel i Montjuïc hi quedi una traça informativa que recordi un passat menys idíl·lic i turístic que el que ara ofereixen les platges, els parcs i les vistes panoràmiques sobre la ciutat. A part del valor documental i informatiu de la peça, m'imagino que, per poc que tingueu antecedents familiars emigrants, per poc que pogueu sentir com a propi el patiment d'aquell qui deixa la llar per buscar un futur millor per a ell i per a la família i en arribar-hi hi troba bàsicament misèries, us passarà pel cap el sentiment de compassió, ràpidament convertit en terror, no pas per la pena dels altres, sinó per la constatació de què és només per casualitat que els de les barraques no som nosaltres.

Més lúdicament, m'he passejat també pel patrimoni recent, humil i suburbà de Sants, Nou Barris i Sant Martí. El patrimoni, un d'encara més marginal a la centralitat del país que aquest, s'ha instal·lat amb subterfugis i màscares en la meva nova realitat laboral marginal, i potser algun dia, si tot arriba a bon port i podem fumar-nos el puro de l'excolònia al final, us n'explicaré unes quantes coses més. De moment, torno a la capital i faig propaganda d'una gent que em sembla que fan les coses molt bé, sota el nom d'Arxiu Crític del Model Barcelona (1973-2004), i que són els que, amb l'aixopluc del Museu d'Història de Barcelona -recentment rebatejat com a MUHBA, amb una H aspirada i sospesa-, em van guiar pels blocs antics amb horts al darrera que ara són al carrer principal, per les cases baixes amb una porta i dues finestres com les del poble dels avis però gairebé al costat de casa, i per les fàbriques del barri pudent que s'ha convertit en pudiente.

Finalment vam recórrer, encara més ociosament, tres vores de Montjuïc en una activitat ideada i organitzada per uns companys de facultat que fa il·lusió trobar-se en llocs així. Es tractava de convertir en escenaris artístics tres indrets normalment oblidats en l'imaginari col·lectiu de Barcelona. L'itinerari, el recorregut físic dels espectadors per cadascun d'ells, els integrava en les deambulacions òcio-culturals de la ciutat. A mi em va emocionar especialment la representació a mig carrer de Teatre de carrer de Joan Brossa, a càrrec d'Els Pirates.

Inventari danès

2010-02-24T18:22:00.005+01:00

Els referents són:

- Carl Theodor Dreyer (1889-1968), director de cinema. Pel·lícules que he vist: Vampyr (1932) i Dies Irae (1943), ambdues al CCCB, en motiu de l'exposició «Hammershøi i Dreyer» (2006).

- Vilhelm Hammershøi (1864-1916), pintor. Bona part de la seva obra es va poder veure a l'exposició del CCCB «Hammershøi i Dreyer»(2006). Un dels seus quadres ha estat repetidament utilitzat a la coberta de diversos llibres publicats aquí i allà.

- Lars von Trier (1956-), director de cinema. Pel·lícules que he vist: Breaking the Waves (1996), Dancer in the Dark (2000), Dogville (2003), Manderlay (2005).

- Thomas Vinterberg (1969-), director de cinema. Autor de la primera pel·lícula Dogma, Festen (1998), que he vist.

- Søren Kirkegaard (1813-1855). El Sr. Cementiri.

- Francesc Torralba (1967-), filòsof català, que va aprendre danès per fer la tesi doctoral sobre el Sr. Cementiri.

- Hans Christian Andersen (1805-1875), autor infantil.

- Groenlàndia. La Björk hi passa les vacances. La cançó «Where is the line» del disc Medúlla està interpretada per un cor de noies groenlandeses.

- Mary Donaldson (1972-). Casada amb el príncep hereu Federico, inexplicablement ha conservat el seu nom de soltera per a la premsa espanyola, tan avesada a traduir -tal com regeix la convenció, i sempre que sigui possible- els noms dels reis i dels prínceps estrangers.

Viatge a Itàlia - Top Cinc

2010-02-13T17:47:00.000+01:00

1. El Campo dei Miracoli (Pisa). És el nom amb què es coneix la plaça del Duomo de Pisa, formada pel Duomo pròpiament dit, el Baptisteri, el Campanile (que va cometre el pecat d'inclinar-se) i el Camposanto. Per la seva bellesa, noblesa, senzillesa i harmonia, riquíssimament i continguda decorat. A les parets de la catedral, el marbre celestialment blanc s'apedaça amb carreus romans, sarcòfags antics i retalls de monuments dels veïns vençuts a la guerra. Ansiosos d'imitar la vella Roma, van bastir un espai net i grandiós, fent de l'església gairebé una fantasia de temple romà, tota plena de fulles d'acant. Al púlpit de Giovanni Pisano, la mare de Déu del naixement descansa de costat vestida i pentinada com si fos una patrícia romana. Tot plegat del segle XI al XIII, i encara n'hi ha que diuen que el Renaixement va treure Europa de les tenebres i la foscor d'una Edat Mitjana que havia enterrat les pedres del gran Imperi...

2. La basílica de la Santa Croce (Florència). L'església dels franciscans, aixecada al segle XIII per Arnolfo di Cambio, l'arquitecte del gòtic florentí, per tal de competir amb Santa Maria Novella, dels dominics. Per l'alta densitat de bellesa i excepcionalitat amagades a les seves capelles, naus, sostres, parets i terres, i sobretot per haver-les pogut descobrir guiats pel senyor Enrico Santini, empleat de banca jubilat i voluntari d'Ars et Fides, que ens va acompanyar durant les hores més boniques a Florència. Els frescos de Giotto a la capella Bardi, els de Taddeo Gaddi a la Baronceli, la capella Pazzi de Brunelleschi -amb cortines a la porta d'entrada i un colom que es va colar en obrir-les-, les tombes de Miquel Àngel, Galileu, Ghiberti, Maquiavel, Rossini... i una croce dipinta de Cimabue conservada a mitges, tal com va quedar després de la inundació terrible del 1966.

3. El baptisteri de San Giovanni (Florència). És el famós baptisteri de les portes de Ghiberti, les del concurs del 1401 que s'utilitza als llibres d'Història per marcar l'inici del Renaixement. És bellíssim tant per dins com per fora. A l'interior, el mosaic romànic que vesteix tota la cúpula, amb la Història de la Salvació, dels Profetes al Judici Final. A fora, les portes, primer, d'Andrea Pisano -les gòtiques-, i després, les dues renaixentistes de Ghiberti. Robant uns quants minuts després de la missa, ens vam quedar sols a dins l'edifici, tensant el coll amb cara de babaus mentre el vigilant de fora devia maleir els turistes que s'aprofitaven de la benevolència i el respecte italians cap als fidels cristians.

4. La basílica de San Miniato al Monte (Florència). Una església petita i allunyada, sobre un petit turó, al lloc on es diu que va morir aquest màrtir dels primers segles del cristianisme. L'edifici és tot romànic, decorat a la maniera toscana amb marbre blanc i verd. Hi vam arribar al vespre, amb totes les portes i camins principals tancats, després d'haver-nos resignat ja a tornar capcots cap al centre, però d'haver passat finalment per un aparcament, un túnel i una porta oberta a la nau lateral de la basílica, on, en la foscor de dues úniques bombetes, es percevia, al fons, a la cripta, una missa cantada en llatí. A la sortida, el monjo benedictí de la botiga va reconèixer el nostre català mentre presumia de ser capaç d'identificar tots els accents de la Península Ibèrica.

5. La basílica de Santa Maria Novella (Florència). És, com dèiem abans, l'església dels dominics. L'estació de tren la van fer al costat i li van posar el mateix nom. Sortint d'una visita lleugerament decepcionant a Sant Llorenç, hi vam descobrir, per primer cop, la bellesa de les esglésies florentines medievals. Hi vam conèixer també l'Enrico, que ens va dur a les patrícies del Renaixement que assisteixen al naixement de Maria, als Felips de la capella Strozzi, i a la croce dipinta de Giotto, la més bonica de totes les que he vist, penjada al vell mig de la nau central.

Preparant la maleta

2010-02-02T01:35:00.005+01:00

Aquest vespre, després de mirar un capítol d'Els Bobobobs baixat amb una Mula que, gràcies a Herr Schindler, ja s'hi veu -i havent constatat que els dibuixos animats que ens emocionaven en la infància sempre seran més espectaculars, més divertits i més originals en el record-, mentre m'aixecava per rentar els plats en un intent de cansar-me una mica més abans d'anar a dormir, l'Eduard ha estirat de la lleixa un dels volums verds del MOLU, dedicat a la poesia italiana, traduït i editat per Narcís Comadira. Al ritme dels coberts, els plats i els gots m'ha anat recitant les biografies de Brunelleschi, Alberti, Llorenç el Magnífic, Miquel Àngel, tots ells inesperadament renascuts com a poetes. També m'ha anomenat un parell de dones, amb la demanda de què me'n recordi dels noms per si de cas ens les trobem casualment a Florència.

A part del volum del MOLU, a la maleta -invisible- hi posarem també unes quantes fotocòpies del catàleg de l'exposició sobre el romànic i la Mediterrània que van fer fa un parell d'anys al MNAC, els apunts del cicle de conferències adjunt presos en una llibreta Moleskine que es resisteix a acabar-se, el record d'una adreça d'Internet amb una recreació virtual espectacular de l'evolució del Duomo de Pisa, i un grapat de fotocòpies del Cities in Civilization de Peter Hall que penso caçar al vol un dia d'aquests.

Itinerari per Truman Capote

2010-01-17T23:27:00.005+01:00

Quan era petita, a la meu mare li agradava molt una pel·lícula de títol Un cadàver per postres, una de les poques que teníem gravades en català, paròdia de novel·les i films de misteri, amb tot d'actors famosos i un senyor amb la cara pintada de guix i la veu aguda sota l'aparença del qual s'hi descobrien al final, màscares tretes, primer el majordom i finalment la criada. La meu mare em va explicar que aquell actor es deia Truman Capote i que en realitat era escriptor, i que sortia a la pel·lícula mig en broma -aleshores ni ella ni jo coneixíem la paraula cameo- perquè ell mateix escrivia novel·les de misteri.

Vàries vegades, entre pel·lícula i pel·lícula, tot remenant els llibres de casa, vaig traslladar, fullejar i indexar un voum d'aquells del círculo de lectores amb una taca vermella a la portada i el títol A sangre fría.

En arribar a Barcelona, el dia que feia vint anys, un amic em va regalar un volum de butxaca d'Anagrama que es deia Música para camaleones, i que se'n va anar directament a la lleixa, primer de Barcelona, després de Figueres.

En algun moment incert vaig descobrir que aquella pel·lícula tan famosa i més aviat avorrida, Desayuno con diamantes, estava basada en una novel·la del mateix senyor que escrivia llibres de misteri.

Fa uns pocs anys van aparèixer diversos reportatges a la tele evocant la visita de Truman Capote a la Costa Brava, en motiu d'una pel·lícula protagonitzada per Philip Seymour Hoffman que li va acabar donant l'Oscar.

Poc després l'Eduard em va dir que havia vist una pel·lícula, una altra, basada en els assassinats d'A sangre fría i que suggeria que l'autor s'havia enamorat d'un dels dos acusats, un tal Perry.

Les dues pel·lícules s'havien estrenat amb poc temps de diferència i aparentment tractaven el mateix tema, com Volcano i Dante's Peack a finals dels noranta, per entendre'ns.

A finals de la primavera passada, era a Figueres, m'avorria, i vaig agafar "a l'atzar" el volum acolorit de butxaca d'Anagrama, al qual només d'obrir-lo ja se li va desenganxar el llom. Vaig començar pel final, és a dir, pel prefaci on explica com i perquè escriu.

En acabat li vaig anunciar a l'amic que, set anys després, ja m'havia llegit el seu regal. Li vaig explicar eufòricament que m'havia encantat la novel·la curta del mig, Ataúdes tallados a mano, però ell em va dir que recordava principalment el conte de la dona de fer feines.

Aleshores vaig anar a buscar l'exemplar retro del Círculo de Lectores, amb les pàgines més groguenques però cosit com Déu mana, tot pensant, el llibre on en Truman Capote s'enamora d'un dels assassins. Me'l vaig cruspir estirada en una gandula vermella en els vespres d'estiu en què, per evitar que les cuques gegants de Barcelona entressin al pis, tapàvem el desaigüe de la terrassa amb un test invertit.

Fa un munt d'anys al Matarranya...

2009-12-22T21:10:00.008+01:00

Les nostres visites al Matarranya van començar, primer d'esperit, fa aproximadament dos anys, quan l'Eduard treballava en els criteris de correcció lingüística d'un llibre sobre tradicions i jocs de la comarca. Les explicacions a la sobretaula van venir seguides d'algunes fotocòpies, visites al campus de Mundet per ensenyar-me la matèria primera, visites d'ell a Tarragona per discutir amb filòlegs il·lustres, a l'IEC, i finalment, quan la cosa estava encarrilada -però no llesta encara-, vam decidir trepitjar el terreny i ens vam encaminar, el dia de Sant Esteve de 2008, cap al dreiländereck dels marges catalans, aragonesos i valencians.

Aquella vegada vam passar per Arenys de Lledó, Vall-de-roures, Queretes i Calaceit. Havia nevat feia poc i els marges de les carreteres serpentejants que duen cap a Horta de Sant Joan ens van rebre blanquinosos. Ens va fer il·lusió veure blanc, vam desplegar el paraigües i vam passar tres dies molt agradables entre boires, humitats i ibers.

Quan vam ser tornats, l'Eduard va descobrir que a Vall-de-roures hi havia una tal Llibreria Serret, que s'anunciava com una fita indispensable per a qualsevol col·leccionista de poesies dialectals com nosaltres. Hi hem de tornar! I, aprofitant que en Christian i la Rosa ens van oferir, molt amablement, el seu temps, el seu cotxe i el seu gps, els vam entabanar per anar a passar al Matarranya el cap de setmana més gèlid de tot el 2009.

Divendres passat al vespre, creuat Calaceit en direcció a Fondespatla, vam parar un moment a Vall-de-roures per comprar alguna cosa que saciés la fam del nostre conductor. Però, quan encara no havíem, pràcticament, aparcat el cotxe, l'Eduard va fer un crit i, tot assenyalant cap a fora va exclamar "la llibreria Serret!". Veient que faltaven pocs minuts per a les 8, i temorosos de que ens baixessin la persiana davant dels nassos, vam saltar a l'interior, mentre en Christian se n'anava a buscar una pastisseria. Quan va haver tornat, ja havíem assenyalat unes quantes vegades el piló de Fa un munt d'anys al Matarranya..., ens havíem fet unes quantes fotografies amb el seu propietari, l'Octavi Serret, l'agitador cultural més intrèpid de tota la comarca -i part de l'estranger-, i havíem estat entusiastament convidats a col·laborar amb el seu bloc, aglutinador d'una quantitat de publicacions i actes culturals que ens va deixar totalment astorats.

* Gràcies Rosa per fer de fotògrafa!

Sola, abandonada i arruinada

2009-12-11T10:29:00.005+01:00

Dimarts passat vaig anar a parar a un casalot abandonat a Arenys d'Empordà, amb un jardí menjat per les herbes i una antiga inquilina anomenada Àurea de Sarrà, ballarina pseudo-clàssica, admirada per alguns noucentistes, odiada per alguns vanguardistes, i casada amb un crític d'art dit José Francés.

La cronologia de l'assumpte seria: Àurea de Sarrà neix a Barcelona el 1889. Actua a Madrid el 1920, on recull grans èxits. Després París, algunes ciutats centreeuropees, Buenos Aires, Roma, Egipte i Grècia. "La seva actuació del 22 de maig de 1926 va ser precedida d'una conferència de l'arqueòleg Alexander Philadelpheus, professor a la Universitat i director més tard del Museu de l'Acròpolis (...), i entre dansa i dansa d'Àurea actrius gregues reciten fragments d(...)el poema Níobe de Costis Palamàs, poeta nacional grec, el qual fins i tot va arribar a escriure un poema a Àurea (...)". Tornada a Catalunya el 1927, fa alguns amics importants -Bosch (i) Gimpera, Carles Rahola, Ignasi Iglésias, Joan Estelrich-. Aspira a triomfar a Barcelona, però els amics del Manifest Groc comencen a posar el crit al cel, advertint perspicaçment als aspirants a noucentistes que la Fundació Bernat Metge els ha servit de ben poc "si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques". Aleshores Àurea demana al seu amic de Girona que li prepari unes notes boniques per a la bonica premsa de l'època -la Publicitat i la Nau-, tot i que sembla que els que li espanten són uns altres, "perquè hi ha aquella gent un xic del cantó d'en Sagarra (el corb que persegueix les colomes)". Uns anys després, el 1932, en Sagarra s'inventa una dansarina anomenada Níobe Cases, llibertina i mig despullada, amiga d'un professor d'arqueologia, d'un membre de la Bernat Metge, i d'aneu a saber qui més. La prova del delicte es troba al Vida privada, pàgina 221, llegir a partir del quart paràgraf: "Aquestes explicacions..."-, el desobriment del qual malauradament no ens podem atribuir ja que ja fou resseguit per un tal Jordi Lladó i Vilaseca a la seva tesi doctoral (Ramon Vinyes i el teatre, 1904-1939, Universitat Autònoma de Barcelona, 2002, p. 417).

* Cites extretes de VILALLONGA, Mariàngela. "Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant". Revista de Girona, núm. 180, 1997.

La fred olotina

2009-12-02T22:29:00.004+01:00

Seguint, un cop més, les demandes dels lectors, passo a comentar el meu breu i diurn parell de dies a Olot.

Arribo un dilluns tard, a dos quarts d'onze del matí, després d'una hora de trajecte per les Garrotxes d'Empordà, que deia l'Ernest Lluch -tal com ens van recordar fa uns dies en una sala anticuada i provisional, durant una conferència que amarava els projectes frustrats del conferenciant i el conferenciat-. El personatge literari que ha hagut de comprar el bitllet d'autobús arriba endormiscat i avorrit de sèrie. Petita excursió fins a l'Hospici, antic edifici de finals del segle XVIII reconvertit en equipament cultural enveja de poblacions veïnes, claustre enorme i buit, antítesi del pati de les dones, museu comarcal amb peces excepcionals a la tercera planta, sense cartell visible a l'entrada, relegat com si fos un trist arxiu -disculpes als arxivers-.

Al cap d'aproximadament una hora i mitja estic esmorzant en un bar proper, inesperadament envoltada d'organitzadors, subdirectors generals, directors i exdirectors. En treure la meva targeta de visita -de visita al món local que tant m'agradava, de visita a un futur que enyorava-, tothom s'admira, em mira el trajo de la respectabilitat i, després d'afirmar "ui, això és una altra cosa", continuen parlant com si res, com si aquella altra cosa fos tan diferent i tan llunyana que no valgués la pena ni pensar-hi.

Al segon àpat del dia em plantejo si seguir repartint targetes de visita o posar-me el trajo de díscola i anar a fer volts per Olot amb l'mp3 a tota pastilla. A la porta veig un noi igual de dubitatiu que jo, i acabem dinant plegats, un trinxat deconstruit i una tonyina amb salsa de cacauets. Em parla de vós, és de Vilanova i la Geltrú -on forma part del patronat de la Víctor Balaguer- i treballa a Pallejà, on jo havia passat alguns caps de setmana universitaris fent treballs sobre la guerra de Bòsnia. Ai, quanta endogàmia!

Al vespre torno a Figueres amb la directora d'un museu local de la contrada, que em parla del cicle de tallers que han organitzat recentment, el més exitós dels quals ha estat el de plagues en horticultura ecològica. Es queixa de la poca serietat del conferenciant i jo li explico que això és molt habitual, que a nosaltres ens ha passat recentment amb una catedràtica de Berkeley. Emmudeixo mirant les línies de la carretera com al començament d'aquella pel·lícula, com si acabés de gravar la mort del meu futur professional.

L'endemà tornen l'autobús, l'insomni, les poques ganes de repartir targetes i el restaurant, aquest cop, però, compartit amb una ex companya de pis amb qui feia cinc anys que no compartia més que trobades casuals i brevíssimes. Ella vigila des d'Olot els camins de l'Internet 2.0 aplicat a les relacions culturals de les nostres ciutats mitjanes. S'ha encarregat, sense saber-ho, de repartir aparells de traducció simultània per a debats retransmesos des de Barcelona, amb la que escriu això a l'altra banda del cable fent pujar els senyors a la tarima i manant que apaguessin els llums.

A la vall de l'Ara (2a part)

2009-11-15T22:15:00.002+01:00

Vist l'èxit espatarrant del penúltim article, m'he animat a escriure'n la segona part, en comptes de deixar-lo en ruïna inacabada com sol ser habitual en aquest blog.

L'excursió. Sortim del poble cap a quarts de dotze del matí, trencant per un caminet que en tornant no vam saber trobar. Fa un sol espectacular, 12 d'octubre, i jo dic, que agradable que és caminar sota aquest sol de tardor, que t'escalfa sense cremar. El camí és per carretera, tot resseguint el riu, cap a Albella. Muntanyes, arbres i poblets de pedra grisa, res de l'altre món, però maco al cap i a la fi.

Una hora i mitja després trobem la primera parada fotogènica: l'ermita de San Úrbez, un dels molts ascetes que, a l'Alta Edat Mitjana, va buscar refugi espiritual en les agrestes muntanyes del prepirineu aragonès. Tornant des de l'ermita cap al poble, veiem una dona amb dos nens petits, portant un cotxet. Com que tenim dubtes sobre l'itinerari a seguir a continuació, li pregunto si és d'allà, adonant-me de seguida que he formulat la pregunta erròniament: viu allà, però és anglesa. Els nens deuen haver voltat per aquelles contrades, perquè ens descriu a la perfecció, amb recomenacions subjectives incloses, les diverses possibilitats de camí.

Optem per la via ràpida cap a Jánovas, tot envoltant una casa semi-aristocràtica reconvertida en allotjament rural, amb un jardí ple d'ovelles i els dos nens d'abans jugant al darrera. Aviat arribem a l'esperat camí amb ombra, ja que a aquelles hores del migdia, es comença a fer evident que el sol del Pilar serà qualsevol cosa menys agradable. Al cap d'una mitja horeta ens desviem cap al pont penjant de Lacort, on aprofitem per treure'ns les xiruques, remullar-nos els peus i dinar, mentre l'Eduard fa acrobàcies per les pedres dels voltants.

Un cop represa la ruta, arribem molt abans del que ens pensàvem a Jánovas, un poble en ruïnes, de la quinzena llarga que hi ha a la zona. Les fotos analògiques resulten infructuoses: massa sol (per a això també), inexperiència i temps d'exposició massa a prop del 60 i massa lluny del 125. Prenem nota per a la propera vegada. Passem tímidament pel costat d'un grup de comensals que dinen animadament entre les pedres i el riu, aquell que, tal com diu el fulletó, en un temps li va donar la vida i en un altre el va sentenciar a mort, amb un projecte de pantà (molt més recent del que us imaginaríeu) que no es va arribar a portar a terme però que va obligar a l'exili forçós a tots els seus habitants, els últims dels quals, una parella de mig temps avançat i resistent, van marxar a finals dels anys vuitanta.

Aleshores prenem la decisió fatídica de tornar pel camí llarg, per veure un paisatge més alçat i un parell de pobles que ens assegurat que són molt macos. A partir d'aleshores ja serà gairebé tot cap amunt, tan literalment com metafòrica.

Al cap d'uns quinze minuts ens trobem un parell de ciclistes (els primers companys d'excursió de tot el dia), que ens pregunten amb ànsia si Jánovas és gaire lluny. No gens, aquí al costat. I San Felices? També, entre uns deu i quinze minuts a peu. Reprenem el camí amb energies renovades, esperant veure una església en girar la cantonada, però el que trobem és el meu punt màxim de risc d'insolació. Aprofitant una ombra pitita, davant d'un camp de blat, descansem una bona estona.

En arribar a San Felices pensem que l'esforç ha valgut la pena. Allà, enmig de la plaça, buida i preciosa, ens auto-presentem al neo-romànic del XVIII, que prèn la forma d'una esglesiola estranya i bonica. Coneixíem només el neo-romànic urbà del XIX (la Universitat de Barcelona, el Museu d'Història Nacional o el Parlament noruecs), i la veritat és que el descobriment ens deixa garratibats. Deu ser per això de què, a muntanya, el pas del temps no fa canviar gaire les coses.

Amb l'esperit feliç i el sol del final de la tarda acariciant-nos l'esquena, passem pel tram dels barrancs, i mentre ens acostem a Planillo, l'altre poble marcat amb una creu al mapa, comença a brollar patxanga d'entre els arbres, les pedres, els núvols. El poble queda a l'altra banda del barranc, veiem les cases enfilades, semblen solitàries, si no fos per la cançó dels pajaritus. Entrem en conflicte: l'Eduard creu que és un CD, però jo estic convençuda que és un karaoke. A l'alçada de La barranquilla som prou a prop de la placeta privada on la gent balla per veure qui tenia raó.

Després d'uns intents frustrats de fer fotos a l'estampa dominguera, enfilem camí cap a Ligüerre avall (o amunt, més aviat), tornem cap a l'Alt Ara, a dutxar-nos, sopar a l'únic restaurant del municipi (uns quants quilòmetres més enllà, en un indret anomenat Fiscal), i dormir, dormir, dormir.

Yo regué los Monegros

2009-11-05T12:20:00.004+01:00

Ja sé que l'insomni no hauria de ser excusa per tenir el blog desactualitzat, però com que s'hi afegeix que encara no tenim Internet a casa, la cosa es complica.

Tot i això, per tal de no perdre els centenars i milers de fans que té aquest dietari de viatge, us deixo un vídeo postmodern de música oscense. Ahir ens vam passar per l'In-Edit, aquest festival de cinema documental musical amb una programació dubtosa però que inexplicablement arrossega milers de fans per tot el Raval. Hi vam veure un documental molt bo, Los chicos de provincias somos así, d'un tal Orencio Boix (amb aquest nom, només podia ser aragonès), i hi vam descobrir, entre altres, aquesta meravella movidera anomenada "Escoria oriental":

A la vall de l'Ara (1a part)

2009-10-22T16:25:00.007+02:00

Encara que ho sembli, el títol no és una evocació al lirisme i la pau interior que s'esperen d'un cap de setmana en una casa rural. L'Ara és el riu que passa pel lloc on vam anar a parar en la nostra improvisada i gens organitzada escapada pilarenca. L'únic allotjament que vam trobar era Casa Tomás, a Ligüerre de Ara, un indret entre Ordesa i la Sierra de Guara. A la pàgina web amb prou feines hi havia dues tristes fotos, i el preu -22 € l'habitació doble- em va omplir de mals presagis. Digueu-me burgesa!

Després de passar per Monzón i Aínsa, dues ciutats històriques, amb església i castell, vam arribar, ja fosc, a Ligüerre. La senyora m'havia dit que era la primera casa del poble. La vam trobar a mà dreta, gran i blanca, amb flors als balcons i un gat esperant-nos a l'entrada. Va saltar al capot del cotxe tan bon punt en vam sortir. La senyora, Julia López, ens va sentir i va sortir a rebre'ns. Li vam demanar disculpes per haver aparcat el cotxe davant un cartell enorme de "prohibit aparcar" i li vam prometre que després de pujar les maletes a l'habitació el portaríem a una altra banda. "El pots aparcar a la plaça", li va dir a l'Eduard.

Aquella casa era una casa de pagès de veritat, arreglada per a la comoditat dels que encara hi viuen, o malviuen, dedicats al negoci de les vaques per fer vedells, que tenen, algunes, molt lluny -més amunt d'Ordesa-, d'altres més a prop, a Fiscal -capital del municipi-. Qui es cuida dels animals, avui dia, és el fill, que a l'hivern, a més de passar fred -"los inviernos son muy duros", ens va dir unes deu vegades-, no té ni un sol dia de festa, lliurat en cos i ànima a les vaques, a qui ha d'alimentar als estables. Amb aquest tipus de vida, ens deia la senyora Julia, no ha trobat cap dona que s'hi vulgui casar, i si el 2013, tal com amenacen, s'acaben les subvencions, molt probablement les vaques també s'acabaran.

Mentre jo desfeia les maletes -masses, com sempre, per a només tres dies-, l'Eduard arrencava de nou el cotxe, amb el gat impassible al capdamunt. Va marxar a l'últim moment. Al cap de pocs minuts el vehicle tornava a estar còmodament aparcat, a la plaça, just al davant de la casa que, com vam saber després, va veure néixer la nostra amfitriona. Un casalot enorme, que havien construït tots els homes de la família -avis, pares, oncles-, i que ara s'ha convertit, com gairebé totes les del poble, en allotjament rural.

Hi vaig dormir com feia temps que no dormia enlloc. L'endemà, mentre li deia a la senyora que no calia que ens fes esmorzar, em va explicar que esperaven la visita de "la hija", que feia quaranta dies que havia tingut una nena. "Le han puesto Ara, mira qué cosas". Al vespre, quan tornàvem a sortir de la casa després de vint quilòmetres a peu i una dutxa celestial, ens vam trobar una parella entrant amb un cotxet, però és clar, no ens vam atrevir a preguntar.

I encara l'endemà al matí, després d'acomiadar-nos de la senyora Julia, ens trobàvem asseguts, sols, a l'església del poble, que es troba uns metres més enllà de la plaça. El mossèn, un senyor molt simpàtic que ens va saludar efusivament to preguntant-nos d'on veníem, feia tocar la campana, com disculpant-se, "estarán a punto de llegar". Ens preguntàvem quan començaria la missa. Després d'una altra crida, va anar arribant gent, i es va anar parant a l'entrada, fent-la petar animadament, mossèn inclòs. Nosaltres seguíem a dins, sols, mirant-nos l'un a l'altre, i mirant el sostre, les parets, tot blanc. Al final van entrar, gos inclòs. Al cap de vint minuts, la missa ja s'havia acabat -i això que era el dia del Pilar!-. Aleshores el mossèn va convidar tothom a un bateig que es celebrarà a la mateixa església uns dies després, el 30 d'octubre, "el de la niña de Ana de Tomás, que aunque no os hayan invitado, podéis venir todos, decís que os lo he dicho yo". "¿Qué nombre le han puesto?", "Pues no sé, creo que Ana". I nosaltres pensàvem, em sembla que no...

De Finlàndia al Sobrarbe

2009-10-17T16:10:00.013+02:00

Com sol passar, el nostre darrer viatge -al prepirineu aragonès- va començar en un altre lloc. Anàvem en cotxe de Barcelona a Figueres, amb la intenció d'assistir a la presentació d'un llibre que en pocs dies s'ha convertit en un bestseller a l'Empordà. Ens hi vam reunir vuit-centes persones -aviat és dit- ansioses de veure'ns a nosaltres mateixes -o als nostres pares, avis, tiets, tietes i cosins-, i de continuar aquesta tradició tan figuerenca de ficar-nos a la vida del veí, això sí, aquesta vegada sota la pàtina de la cultura i la lectura.

Abans d'aquest orgasme col·lectiu, però, ens vam aturar a Girona, on corrien veus que tancaven la botiga de marimekko, l'única franquícia que aquesta casa de disseny finlandesa tenia més avall d'Àustria. A casa nostra, un coixí i unes estovalles de la marca s'intenten resistir al domini suec, que en aquesta ocasió no prové del ceptre i la corona d'Estocolm sinó d'una botiga de l'Hospitalet de Llobregat.

Divendres passat li dèiem adéu i molta sort a la finlandesa del marimekko de Girona que parla català; dissabte a la tarda li dèiem, en castellà, hola, d'on véns i què fas aquí a una finlandesa del Museo de Artes y Oficios Tradicionales d'Aínsa. La noia no era tan xerraire com la seva compatriota gironina i amb prou feines ens va explicar que era de Kemi -com la Suvi!- i que havia estudiat Escenografia. Ignoro com és que, amb aquests antecedents, ha acabat restaurant càntirs, estris de mesura de llautó, panys de porta i telers de fusta de l'Alt Aragó, però una acreditació enganxada al seu pit ens va xivar que es deia Soivi.

Uns carrers enllà, la llum del capvespre ens va regalar unes vistes espectaculars des del campanar de l'església romànica. Amb molt de plaer vaig tornar a fer fotos amb la meva preciosa Minolta analògica, a la que li he hagut de treure -literalment- la pols després de la desfeta digital al capdamunt de l'Òpera d'Oslo. L'entusiasme s'ha desfet una mica ara que hem vist les fotos revelades, però bé, alguna n'hi ha que es pugui salvar de la crema...

2009-10-13T12:08:00.005+02:00

Mentre preparo els articles sobre la nostra recent excursió al prepirineu aragonès, em prenc la llibertat de fer-li un homentatge a la meu mare, hereva de la ruralitat empordanesa, que diu "tupí" fins i tot quan em parla en castellà!

fertig

2009-10-06T16:26:00.008+02:00

Missals, saltiris, responsers, dominicals, oficiers, llibres de proses, leccioners, epistolers, capítules, consuetes, llibres de cor, dataris, ordinaris, sintillaris, bíblies, evangelisters, santorals, Flos Sanctorums, un llibre de morts i un diornal.

Vaig sobreviure, i encara vaig tenir temps d'anar a fer el meu passeig nocturn pel triangle aragonès de Barcelona -la plaça de Goya, el teatre i el Centre de parets de maó- i de rentar els plats en tornant.

Casualitats

2009-09-26T20:29:00.009+02:00

Dijous a la tarda anava en bicicleta pel Paral·lel, una mica massa ràpidament, perquè tenia por de perdre el tren. Venia de la Ciutadella, d'un festival sobre Àsia amb el logo de la casa homònima que en realitat ha muntat una altra empresa, ple a vessar, de gent i d'activitats divertides i amb contingut, que em va deixar en un estat d'enveja i perplexitat professional del qual encara no m'he recuperat.

Just quan acabava de girar a Ronda Sant Pau, una noia amb ulleres fosques em va fer hola amb la mà. Amb la velocitat que portava, vaig tenir el temps just per reconèixer-la -la S., que feia un curs més que jo al cole- i tornar-li la salutació.

Aquesta tarda, a Figueres, estava aturada davant de can Cullell pensant en com es pot convertir una botiga de tota la vida de veritat en una altra de tota la vida per a turistes. Suposo que n'hi ha prou amb fer unes quantes reformes i amb canviar les velles i brutes caixes de plàstic per idíl·lics cistells rurals on desar les fruites acabaves de recollir de l'hort. Mentre em mirava els bacallans, que tant em fascinaven de petita, sempre damunt el taulell, ara violentats dins unes noves caixes velles higienitzants, he vist que de dins en sortia la S., aquest cop sense ulleres fosques i amb una bossa a la mà. "Hola!", "hola!". Després de preguntar-nos què hi fèiem aquell dia en bici pel Paral·lel, d'una resposta, una altra i una altra, ens hem adonat que la veïna de Figueres de la seva amiga íntima sóc jo, i que ella és amiga íntima de la meva veïna d'entresòl, l'H., una altra expatriada empordanesa de la qual fins avui només sabia que era d'Avinyonet de Puigventós.

15/08/2008 Hèlsinki

2009-09-17T17:43:00.003+02:00

[Ja sé que vaig anunciar que seguiria escrivint sobre Noruega, però ara mateix em ve més de gust rescatar les notes de Finlàndia, com a bona anarco-cristiana. (Anarco per la falta d'ordre; cristiana per la fe en què li pugui interessar a algú.)]

Hèlsinki comença amb un tramvia en direcció al pis de la Suvi i l'Ari. Tres nits sense dormir bé, l'efecte retardat de les valerianes i el sacseig del vaixell que, després de 16 hores, no està disposat a abandonar-me, fan que amb prou feines m'aguanti al seient del tramvia i que vagi veient, entre fosa i fosa a negre, una cara enfadada, una mà recolzada a la barra, un pack de sis cerveses recolzades a la falda i la llum blanca, a fora, que ho emplena tot. Fragments de carrer com els de qualsevol altra ciutat occidental, als marges de l'Europa unificada, a les antípodes de casa.

El pis dels nostres amfitrions és petit, maco, vell, senzill, càlid i modern com ells. El terra és de fusta i està tot pintat de color gris. Té dues habitacions (cuina i sala-dormitori) i un lavabo minúscul. Sense rentadora. Però amb llum natural a gairebé cada racó de la casa. El complex de vivendes va ser edificat als anys vint del segle passat. En aquells temps, la principal preocupació dels arquitectes (i dels metges) era assegurar la ventilació de la casa, per evitar la tuberculosi i altres malalties que apareixien fàcilment en la cocció lenta i groguenca dels ambients tancats. Si llegiu El árbol de la ciencia d'en Pío Baroja o les memòries del nostre grandíssim i oblidat polític, escriptor, historiador de l'art, arquitecte i urbanista Josep Puig i Cadafalch, hi trobareu una manera molt semblant d'entendre la higiene i les formes de vida saludables. Cent anys després, però, el progrés ens ha fet empitjorar, i avui dia trobar un pis a Barcelona amb més d'una finestra a l'exterior sembla una missió impossible...

Les vivendes estan construïdes al voltant d'un pati-jardí enorme, amb uns penjadors per estendre la roba que ens recorden com n'és d'important per a la gent del nord aprofitar els mesos de sol i de calor per viure l'aire lliure. Les façanes estan pintades de groc i rosa, i davant seu la roba sembla col·locada estratègicament perquè algú en faci una postal. Al fons, just a l'entrada del pis dels nostres amics, hi ha el pati vallat dels nens d'una guarderia suecòfona. Els nens s'entesten a parlar entre ells en finès mentre els mestres intenten fer valer els diners invertits pels pares perquè els seus fills utilitzin la segona llengua oficial del país.

Dormo fins que el dinar és a punt. Mengem sopa de carrota i remolatxa. Tot es taca de color vermell, i l'Ari ens explica que és una recepta russa. Finlàndia va pertànyer a Suècia des del segle XII fins el 1809, any en què va ser annexionada per Rússia. La fi de l'imperi tsarista va donar la independència al país el 1917. L'emprempta russa va ser breu, però intensa. Hèlsinki es va convertir en capital durant aquell període. La mà dels urbanistes i arquitectes alemanys contractats pels tsars per donar un aspecte imperial a la ciutat és visible arreu. La part antiga de la capital té un traçat vuitcentista, amb façanes majestuoses i la catedral blanca alçant-se orgullosa sobre el mar.

Havent dinat, ens acostem al port en bicicleta, unes bicicletes que s'han de frenar pedalant al revés. Tot i això, hi arribem sans i estalvis. El sol, les gavines i les ganes de la gent de passejar i menjar a l'aire lliure em recorden una forma de vida mediterrània idealitzada que sempre reconec més fàcilment als països nòrdics. En una terrassa plena d'ocells i de dones amb vestits de flors ens presenten les empanades karelianes. Normalment estan farcides d'arròs o de patata, i a partir d'ara ens acompanyaran en la majoria d'esmorzars.

... i potser, l'últim

2009-09-12T21:21:00.008+02:00

Vuit dies abans que s'acabi, hem anat a veure l'exposició "Nits fosques de l'ànima" al Bòlit, el nou centre d'art contemporani de Girona, que sembla que a poc a poc va aixecant el vol. Sempre nem aixís nosatres, a última hora...

El plantejament inicial del Bòlit em sembla molt interessant: agafar un tema com a punt de partida i després buscar els autors amb els quals elaborar un discurs interessant per a Girona. Així, almenys en l'inici del projecte, el tema és més important que no pas el nom de l'artista -i això, en un centre d'art contemporani, s'agraeix-.

També s'agraeix l'esforç demostrat fins ara per relacionar les exposicions amb la ciutat o amb el mateix centre d'art. La primera, "En construcció", reflexionava sobre el mateix procés de creació del centre, acabat de néixer, i també sobre el caràcter temporal de la seva ubicació espacial -cosa que canviarà aviat amb el trasllat a les antigues casernes del carrer Emili Grahit... com va dir la Clara Garí en una cosa que vaig organitzar a Figueres: l'espai necessari per a la cultura es mesura segons el que ocupa l'edifici històric que queda buit i que cal emplenar, si pot ser, amb quelcom que quedi bé. Sobre aquest mateix tema, us recomano també un article molt interessant de l'Íngrid Guardiola-.

L'exposició actual, "Nits fosques de l'ànima", es va pensar en motiu del desè aniversari del Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona -abans sense i... quantes coses que pot canviar una conjunció-. Reflexiona sobre la mística amb un títol poc original però suposo que entenedor, un autor ultra evident -Bill Viola-, un altre d'esperable pels qui més o menys es moguin pels circuits culturals de Barcelona -Toni Serra, alias Abu Ali-, i un tercer que fins ara jo no coneixia -Manuel Saiz-.

La peça de Bill Viola és bellíssima: a la capella de Sant Nicolau, completament fosca, es projecta un vídeo que mostra un home submergint-se lentament a l'aigua. Marxa a poc a poc, mentre les formes del seu cos es dilueixen en el vaivé del líquid i el so evoca la sensació d'aïllament que hom té sota l'aigua. Al cap de pocs minuts, torna a emergir. La força visual de les imatges, projectades sobre l'altar, evocant el Crist crucificat portant-nos el coneixement sobre la mort, que és la vida... és brutal. La peça es diu Messenger, i és un encàrrec de la catedral de Durham. Em pregunto si encara es projecta -o si s'ha projectat mai- durant el culte.

L'altra obra, Istishara Archives, de Toni Serra, és un tríptic en vídeo. A la taula central veiem diverses gravacions fetes al Marroc i altres territoris musulmans, principalment entrevistes on els personatges parlen de la seves experiències oníriques, en un intent d'atrapar la realitat oculta sota la superfície. En el discurs de l'exposició, es parla sovint de la mística com allò que intenta acostar-se al més enllà, a allò desconegut, incomprensible, intangible, immaterial, espiritual... no és que aquestes denominacions em semblin incorrectes: són aplicables, almenys, a certes tradicions místiques. Però em sembla important tenir en compte que, moltes vegades, els místics no volen anar més enllà, sinó més aviat "més aquí"; no volen apropar-se a una divinitat celestial oposada al món, sinó a la realitat en sí, immediata i immediada, terrenal i per això sagrada. La creu de Jesús està clavada a la terra.

Un dels musulmans entrevistats al vídeo ho expressa així mateix: en un somni de la infància, es va perdre pels carrers de Fez. Va veure una escala que descendia, i allà hi va trobar una ciutat blanca, lluminosa, preciosa. Des d'aleshores ha buscat sempre aquest indret sagrat i subterrani: el cel que és a sota i no a sobre.

És des d'aquest punt de vista que em sembla interessant l'obra videogràfica de Toni Serra. Com a creador i alhora crític de la cultura audiovisual, reflexiona sobre el poder que les imatges tenen a l'hora de configurar el nostre imaginari. Un imaginari a partir del qual, inevitablement, mirem la realitat. L'autor caracteritza aquest imaginari -d'una manera potser massa radical, segons el meu punt de vista- com a occidental. I, per tal de sacsejar aquest prisma a través del qual ens acostem a la realitat, la confronta amb la visió dels països musulmans, objectiu, durant els darrers anys, de l'ego bel·ligerant d'Occident. Suposo que aquí rau el caràcter místic del vídeo: és una via per trencar el nostres esquemes, perquè puguem veure una realitat més autèntica, una realitat amb la qual ens podem relacionar amb un mecanisme inesperat, irracional i simbòlic: el somni.

El primer viatge

2009-09-09T16:06:00.005+02:00

M'ha agradat molt l'exposició de Robert Capa que fan al MNAC. Us recomano especialment la secció sobre la rereguarda a Barcelona, el 1939, quan arribaven els refugiats del sud. Anéu-hi amb temps, que l'exposició és curteta però s'ha de veure amb tranquilitat. Jo hi vaig anar dues hores abans de què tanquessin i em vaig quedar sense veure la part sobre la Gerda Taro, la companya sentimental i professional d'en Capa, que va morir a la Guerra Civil el 1937.

També hi ha unes fotografies de gent fugint de Cerro Murciano, a prop de Còrdova, durant una batalla que es va fer famosa gràcies a una imatge mítica i discutida d'en Capa. Era el setembre de 1936, en la mateixa època en què, suposo, els meus avis van marxar de Còrdova. Els vaig buscar de seguida entre les fotos, pensant, de sobte, com no se m'havia acudit abans de buscar-los a les fotos de la Guerra Civil. No estic segura de no haver-los trobat.

Hi ha una altra qüestió, potser secundària, però que, si es miren les cartel·les, es fa evident durant tot el recorregut de l'exposició: gairebé totes les fotografies són originals, "de l'època"; es remarca als textos de l'entrada i també s'adverteix cada vegada que no ha estat possible trobar una còpia original i se n'ha hagut de fer una de nova. Em sembla curiós i tràgic alhora que el text de Walter Benjamin L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica sigui del mateix període (1936). Setanta anys després, no em sembla que haguem après gaires coses, ni de la Guerra Civil -que és un tema apart-, ni dels pensaments de Benjamin, vist que els museus segueixen entestats a donar-li una sacralitat a l'obra d'art que a hores d'ara i especialment en el cas d'una fotografia és ridícul, inútil i totalment anacrònic.

Interludi

2009-09-06T00:54:00.010+02:00

Avui hem estat a Perpinyà, que en aquestes dates és més catalana que mai. Però no pas perquè els esforços econòmics de la Gene hagin donat fruits, ni perquè l'estat a l'altra banda de la frontera hagi decidit canviar la seva política respecte tot allò situat a més de cinc metres de l'Île-de-France, ni tampoc perquè les dues Catalunyes (ai, quina por, el dia que n'hi hagi realment només dues!) haguem retrocedit en el temps fins el moment en què la línia en qüestió passava a la vora del castell de Salses.

No, avui Perpinyà s'ha catalanitzat de facto gràcies a la invasió de centenars, milers de figuerencs, empordanesos, gironins, etc, àvids de gaudir de les fotografies d'això que n'hi diuen el Visa pour l'image -algun dia algú hauria d'estudiar com un esdeveniment de fotografia periodística es pot convertir en un producte cultural de masses-.

Només he estat tres vegades a Perpinyà, i cadascuna d'elles he vist una ciutat diferent, que amb prou feines podia identificar amb l'anterior. Del primer cop, que s'esmunyeix entre les boires de la memòria en paper fotogràfic -colors imperfectes i falta de llum-, recordo que ens vam trobar en Joel Joan en un restaurant d'aquells encantadors, i també que vam veure una exposició -la més interessant, fins ara- sobre Transinístria, una república remota situada en un lloc més o menys proper -Moldàvia-, on encara tenen estàtues de Lenin i teatres amb estètica comunista.

La segona vegada hi vam estar un dia sencer, però la major part del temps la vam passar fent fotos al centre històric -que no havíem vist abans-, primer, i buscant un lloc on menjar, després. Recordo els carrers i les places totalment buides -buides com un pati d'escola en diumenge, perquè era diumenge-, un intent de conversa en català amb la gent d'un bar, i finalment un àpat en un tuguri amb taules i cadires de plàstic blanc. Vam acabar el dia veient una única exposició, sobre el contraband d'heroïna a través de l'antiga Ruta de la Seda i les addiccions fantàstiques que deixa al seu pas pel Pakistan i l'Afganistan.

Avui hem fet més els deures: hem vist quatre exposicions, de les quals us recomano especialment la de la Revolució Iraniana de 1978-79, feta in situ pel fotògraf David Burnett.

Abans d'entrar a les exposicions, però, -quan encara estàvem perduts- els amics amb qui érem li han preguntat a una senyora com arribar als espais del Visa. Una altra senyora, que l'acompanyava, ens ha preguntat, a nosaltres, si érem catalans. "Nosaltres també sem catalans", m'ha dit. "Ella -senyalant la seva amiga, que donava les indicacions en francès al nostre amic-, no".

Sortint, hem anat a menjar un gelat. La senyora que el portava era gitana, i com que l'Eduard sempre diu que els únics que encara parlen català a Perpinyà són els gitanos, li he demanat el gelat en català, tremolant per si precisament "gelat", allà, es deia d'una altra manera -cosa d'altra banda ben ridícula perquè, en una botiga de gelats, poques coses més es podia esperar la senyora que li demanéssim-. Després del bon-soir de rigor, ens ha respost en un català perfectament comprensible, fins i tot per a una llicenciada de ciutat que ha crescut veient TV3.

Pujant el carrer amb el gelat, ens han esquivat dos nens gitanos conduint una moto en sentit contrari: amunt pels carrers despintats, les finestres de colors, els balcons corbats, i les dones morenes que escridassen els menuts en català d'allà dalt.

Dislocació temporal

2009-08-29T17:02:00.010+02:00

Ahir em vaig aixecar a Oslo a tres quarts de sis del matí, i cap a les tres ja dinava a casa. Hi ha quelcom d'incomprensible en això de desplaçar-se d'una punta a l'altra del continent en unes poques hores. A l'anada no es nota, perquè l'objectiu clar del viatge és visitar el lloc cap al que et dirigeixes, però les tornades sempre em deixen en un estat de perplexitat, com si la memòria quotidiana del dia no es pogués remuntar a un lloc tan llunyà.

No és pas que em preocupi el fet de tornar. Al contrari, crec el viatge no és tal si no hi ha tornada, si no hi ha un punt de referència. Ahir al vespre vaig quedar amb una amiga, l'única que veig regularment quan sóc a Figueres. Seguint -o defugint, segons el cas- els concerts -molt endollats- de l'Acústica, li vaig explicar, a la plaça de Sant Pere, el saqueig viking del monestir de Lindisfarne a finals del segle IX; a la plaça de les Patates, els intents poc reeixits d'unificació de l'estat norueg durant l'Edat Mitjana; i les successives etapes de submissió a Dinamarca i Suècia, més o menys, a la plaça de l'Ajuntament.

Sense ànim d'assaltar-vos amb la mateixa marabunta històrica que va patir la meva amiga, m'agradaria escriure, durant les properes setmanes, alguns articles més sobre la setmana a Oslo. Crec que, malgrat tot, aquesta ciutat menystinguda per les guies de viatges i odiada pels expatriats, s'ho mereix.

Amics

2009-08-26T23:46:00.006+02:00

A la dramatúrgia d'en Carles -que sempre em guanyava als concursos literaris de l'institut- per a l'Espectres d'Ibsen que es va veure l'any passat al Romea, el pastor Manders es convertia en el senyor Manders. De delegat de Déu passava a ser delegat de la llei, per tal que el públic actual -a qui segons el meu punt de vista es pressuposen massa pocs coneixements i capacitat d'imaginació- pogués entendre millor l'argument de l'obra. Els sacerdots estan, avui dia, totalment desfassats -sigui quin sigui el context-, i a més el públic local no hagués entès que un pastor pogués ser tambe el conseller i ex amor platònic de la protagonista.

Avui he conegut un futur pastor luterà, en Johannes. La connexió entre nosaltres l'ha fet en Giora, un israelià a qui vaig coneixer fa tres estius a la Selva Negra fent un curs d'alemany. Tot i ser noruec, en Johannes va créixer a Jerusalem. Mentre esmorzàvem hem parlat de com els cristians mirem els jueus, de com ells ens veuen a nosaltres, de la importància de la lectura al nord i al sud d'Europa, de la culpa de la traducció de la Bíblia de Luter en tot això, i també de com s'organitza l'Església luterana a Noruega.

Al migdia, la Constance i en David -que ja tornen a ser a Oslo- ens han explicat que el rei Harald de Noruega i el rei Albert de Bèlgica son consins germans.

I a l'hora de sopar, en Llàtzer, un company d'escola de l'Eduard que va venir d'Erasmus mentre estudiava Arquitectura i s'hi ha quedat, ens ha explicat perquè es pot caminar per la façana de l'Òpera d'Oslo. Hi hem anat a veure la posta de sol, i en un moment tan terriblement fotogènic, la meva càmera ha decidit espatllar-se -em temo que per sempre més-.

Al Pirineu noruec

2009-08-25T19:04:00.011+02:00

Acabo de negociar amb un paquistanès d'una botiga de mòbils perquè em deixi un cable usb fins demà al matí. Li he deixat 100 corones (uns 12 €) que diu que em tornarà demà. Tenint en compte que al principi me'l volia vendre per uns 30 €, em sembla que de moment he fet bon negoci.

La idea es descarregar algunes fotos aquest vespre (i aixi il·lustrar una miqueta el blog) i carregar el meu mp3, que en els viatges en autobús m'acompanya molt agradablement.

Hem passat un parell de dies a la vall de Numedal, a unes tres hores i mitja d'Oslo. És un dels llocs més aïllats del país: queda enmig de les zones turístiques (els fiords a una banda i la capital a l'altra) i, malgrat que hi ha quatre stavkirke - unes esglésies de fusta construides al segle XII, durant la cristianització de Noruega-, és relativament difícil arribar-hi en transport públic. Per això m'hi jugo el que volgueu que hi ha menys visitants allà que en un lloc teòricament molt més remot com el cap Nord.

Hem caminat per camins pirinencs, entre ovelles i vaques completament negres. Tambe hem vist les stavkirke d'Uvdal i Nore, que son veritablement senzilles i boniques. Una de les coses que criden més l'atenció d'aquests edificis és que en la decoració hi ha molt sovint motius de la mitologia vikinga, per exemple la història de Sigurd, un heroi que, per tal d'aconseguir un tresor prohibit, va matar un dragó, cosa que evidentment el va a dur a la seva pròpia perdició.

A Uvdal ens vam allotjar en un alberg que us recomano totalment. Està situat en una casa de camp de mitjans del segle XIX, i l'any passat van celebrar el seu cinquantè aniversari. La senyora que el porta, filla dels fundadors, va néixer a la casa i des de petita ha viscut envoltada d'alberguistes. Té un sentit de l'hospitalitat digne d'envejar.

Esquelets, vaixells i politica

2009-08-23T19:22:00.006+02:00

No tenim Internet a casa, i nomes em queda mitja hora de connexió (sense accents, és clar) en un cibercafè de l'estació d'Oslo. Venim de passar el dia a Bygdøi, una península a les afores, on hi va haver la ciutat medieval i ara hi ha els museus mes turístics. Al matí hem vist el Vikingskiphuset, on hi ha tres vaixells vikings enormes sorprenentment ben conservats, descoberts a princips del segle XX. M'he comprat una postal on es veu el transport d'un d'aquests vaixells pel centre d'Oslo. En un moment de construcció nacional (Noruega va obtenir la independència de Suècia el 1905), aquest descobriment va superar l'interès arqueològic o cultural per esdevenir un símbol del lligam del nou país, orfe d'estat des de finals de l'Edat Mitjana, amb l'època daurada de la seva(?) història. Es va construir un edifici expressament per allotjar els vaixells, que són certament impressionants. Si s'han conservat tan bé és perquè es van enterrar com a part del sepulcre de persones importants (dos homes i una dona). A dins els vaixells hi havia tot tipus d'estris (per cuinar, per teixir, per desplaçar-se) que han estat de gran utilitat per reconstruir la forma de vida dels vikings.

També hi havia, és clar, els esquelets de les persones difuntes. L'itinerari d'aquetes restes és molt interessant. Primer es van dipositar a la Universitat d'Oslo, on es van dur a terme estudis científics. Pero poc després, als anys vint -en un cas-, i als quaranta -en l'altre-, el govern va proposar tornar-les a enterrar, en un acte de consideració gens habitual cap a cadàvers historics. El més normal és exposar les mòmies, o ossos, en museus, convertint-los en objectes culturals. Hi ha alguns casos, però, en què això canvia: recordeu, per exemple, l'episodi del negre de Banyoles. No crec pas que el quid de la questió fos que el senyor era negre, sinó mes aviat que el cos tenia massa aspecte de persona. Sovint la forma, i no el fons, importa mes del que ens pensem.

Les restes humanes vikingues, tanmateix, tot i no tenir una forma humana clarament reconeixible (els esquelets, en l'imaginari popular, són més els de "El cuerpo humano" que no pas el que tenim sota la pell), van ser enterrats amb tots els honors, aludint a que, d'aquesta manera, se'ls estava restituint la dignitat. El que ho va fer possible, però, no va ser la seva condició humana, sino la seva condició política: el rei en persona va presidir l'enterrament d'aquells qui volia veure com uns avantpassats.

Amb tot, el 2007 els cossos van ser desenterrats de nou, aludint questions científiques, i avui dia es poden veure al mateix museu de Bygøi, al costat dels vaixells que els havien de servir de tomba.

De vuelta a las andadas

2009-08-19T16:01:00.005+02:00

Demà passat tornem a Escandinàvia. I torna també aquest blog. No sé si tornarà també la poca continuïtat que els relats dels nostres viatges han tingut darrerament. Fa temps que penso, però, que aquestes coses, a la vida, s'han de prendre amb calma. Ja n'hi ha prous, d'obligacions.

Fa unes hores que gaudeixo de la calma, la calor temperada i els mimos de la mama a Figueres. Tanmateix, es podria dir que el viatge a Oslo va començar fa un parell de dies, quan van arribar al nostre pis de Barcelona, a quarts de sis de la matinada, la parella amb qui aquesta última setmana d'agost farem intercanvi de vivendes. Ella es diu Constance i va compartir pis amb mi ja fa molt de temps (cinc anys, diria). Ell es diu David, és un físic eminent i es dedica a gestionar projectes d'energia solar. Tots dos són belgues, però fa un any que viuen a Noruega.

Quan encara no s'havia fet clar a Barcelona, i ens recuperàvem d'una nit sense dormir a les gandules de la terrassa, les seves maletes ja reposaven al menjador. Al nostre bloc hi havia només una finestra amb llum. Poc a poc va anar augmentant la remor llunyana de la ciutat. L'Eduard va iniciar la seva rutina matinal: es va dutxar, va esmorzar i se'n va anar a la feina, una feineta estiuenca, de 8 a 3, en una oficina molt buida i amb màquines de Nespresso. Jo vaig tornar al llit fent veure que dormia, i al cap d'un parell d'hores, quan ja havia complert amb la comèdia, em vaig aixecar a esperar que els nostres convidats tornessin de veure sortir el sol.

En David i la Constance han tingut experiències molt diferents de la seva vida a Oslo. Ell va arribar amb un contracte sota el braç, no li ha calgut aprendre noruec i a la feina tothom el tracta bé. Ella va arribar amb moltes ganes, va fer un curs intensiu de norsk i, un any després, encara sense feina, es resisteix a ser devorada per un país que, pel sembla, adora l'etiqueta de la multiculturalitat però és impacable amb els estrangers -en precari- que no poden parlar i comportar-se com un noruec nadiu.

Ja ens avisat, però, que com a turistes no veurem res de tot això. Els noruecs són simpàtics, amables i estan encantats amb la gent de fora. Per això sabem que, malgrat que l'únic que podem dir en noruec és "jag tallar svenska" (i som conscients que amb això no anirem gaire lluny), no tindrem problemes en aquest país nòrdic, modern, net, clar i acolorit com els catàlegs d'Ikea.

La moqueta de la meva habitació té uns quants anys més: la van posar, em sembla, a principis dels vuitanta. Com que aquestes geometries verdes van veure néixer la meva imaginació i la meva curiositat, em sembla un lloc molt adequat per començar aquest nou viatge. Una vegada vaig llegir una frase de Heidegger, que no recordo exactament (i que no vaig subratllar), però que deia alguna cosa així com "obrir la ment a l'univers sense deixar de tenir els peus arrelats a la terra". Doncs això. De Figueres a Oslo.

14/08/2008 - 15/08/2008 Pel Mar Bàltic

2008-10-26T22:19:00.011+01:00

De nou a l'alberg, preparem uns tàpers amb amanida a corre-cuita i marxem cap al vaixell que ens ha de dur a Hèlsinki. Hem sentir força històries sobre aquests ferris, i no gaires de positives. Ens van explicar que és el lloc on els joves suecs i finlandesos fan "botellón", aprofitant el baix preu de l'alcohol a les botigues tax free d'a bord. A terra és caríssim, a causa de la intervenció dels governs, que no saben com frenar l'acoholisme imperant en aquests dos països. Mentre passegem per Hèlsinki el problema serà ben visible.

El que ens trobem, però, no s'assembla en res al vaixell ple d'adolescents borratxos tirats per les cantonades i fent soroll fins les tantes que m'havia imaginat. El Siljia és un centre comercial ple de matrimonis de mitjana edat que passegen les maletes i els pentinats de perruqueria per passadissos emmocatats i escalinates a l'estil "Titanic".

A l'entrada ens reben un hipopòtam gegant i una nena vestida de vermell. Són en Muumi i la Pikku Myy, a partir d'ara companys inseparables d'aquest viatge per terres finlandeses. A la targeta d'embarcament ens intenten explicar com desxifrar el codi que ens ha de dur al nostre camarot. Ens limitem a seguir la Suvi i l'Ari, que sembla que saben on van. En arribar a puesto comprovo amb desil·lusió que la nostra cambra no té vistes al mar, sinó al passadís de les botiques i els restaurants. Amb un passatge per 10 €, però, poc més podíem esperar (encara sort que no ens han enviat a sota l'aparcament!).

Deixem les coses i pugem de seguida cap a la coberta: no ens volem perdre la sortida d'Estocolm. Al principi hi ha corredisses per aconseguir una cadira, però a mesura que avancen la fred i la constatació que el paisatge serà el mateix durant una bona estona, ens anem quedant sols. Nosaltres també acabarem sopant a recés darrera una finestra, mentre veiem passar, l'una darrera l'altra, illes i més illes i cases d'estiueig. Al cap de tres hores ja som a mar obert.

Amb la foscor s'acaba el paisatge i comença l'exploració. En un parell d'horetes haurem visitat botigues de luxe, restaurants i bars amb preus prohibitius, una piscina tropical, un cinema, un casino, un karaoke i un local de copes amb música en directe. De seguida entenem perquè els passatges eren tan barats: en setze hores de viatge, la gent està ansiosa per gastar diners i treure's l'avorriment de sobre.

Cap a les 10 de la nit fem una parada a les illes Åland, amb nom suec però en territori finlandès. Fins aquí van arribar els russos quan van ocupar els territoris orientals del regne de Suècia el 1809. Tornem a la coberta amb ganes de veure la terra que tantes vegades hem mirat al mapa. La fred és infernal però resistim estoicament, i aconseguim veure les llums d'una filera de bicicletes que, encara més estoicament, esperen sota el vent i el plogim poder pujar al vaixell. La resta del port de Mariehamn s'escapoleix en la nit.

Aviat tornem al camarot, afegeixo una valeriana a la pastilla contra el mareig i em fico al llit d'aquest barco que "gairebé no es mou". Al cap d'unes poques hores, em desperto enmig del Dragon Khan. Aquella nit esclata la pitjor tempesta de l'estiu davant la costa finlandesa. Agafant-me a costat i costat arribo al lavabo i em prenc una altra valeriana. Els meus companys d'habitació es remouen al llit. M'adormo.

Quan em desperto tots estan acabant de fer la maleta. Recullo com puc i passem pel passadís dels restaurants a buscar una xocolata per esmorzar. Amb les lleganyes i el xute d'herbes encara ben present, sortim a la coberta. Veiem terra! El sol i les illes de Suomenlinna ens saluden. Al fons, la catedral de Hèlsinki es va fent, de mica en mica, realitat.

14/08/08 Estocolm

2008-10-19T19:24:00.014+02:00

[De mica en mica, s'omple la pica.]

Després d'esmorzar i recollir l'habitació anem directament a Gamla Stan en metro. Tornem a passar pels mateixos carrers del dia anterior, que tornen a estar plens de turistes. Anem cap a la catedral, Storkyrkan. Fan pagar per entrar, i com que la Suvi i l'Ari no semblen gaire disposats a gastar diners, suggereixo que entrem nosaltres mentre ells s'esperen a fora. Finalment, com que estan fent missa, ens hi deixen entrar gratuitament. Sec en un dels bancs amb ganes de estar-m'hi una estona. De veure alguna cosa amb tranquilitat.

La missa està força avançada. Al mig del passadís hi ha una taula que fa d'altar amb dues dones al darrera. No havíem vist mai dones sacerdots, i ens decidim a quedar-nos-hi fins al final. El ritual és força semblant al que estem acostumats (a les misses catòliques i "masculines"), excepte en alguns petits detalls, com ara que no es donen la pau. Després d'unes paraules en anglès amb les que conviden tothom a participar a la cerimònia, diem el Parenostre en català mentre sentim el suec de fons.

Quan la missa s'està acabant, tinc la temptació de fer fotos a les dues dones sacerdots mentre marxen pel passadís central, però em reprimeixo. Alguns turistes darrera meu, però, no tenen tants problemes, i comencen a disparar-se els flaixos.

Fem una volta per l'església. L'interior és ple de rajoles; més tard descobrirem que són un afegit de fa uns cent anys. En un cartell s'anuncia un blog d'un sacerdot (ens pensàvem que era de la dona que havia oficiat la missa, però hem vist que el blog està fet per un home). Al cap d'una estona la veiem passejant per la nau: porta una brusa negra amb la "matrícula" a sobre d'una faldilla molt moderna. Deu tenir entre quaranta i cinquanta anys. La seva ajudant sembla més jove.

A la sortida, un altre cartell ens informa que allà es van casar els actuals reis de Suècia, Carles Gustau i Sílvia. De camí cap al Palau Reial (Kungliga Slottet), les botigues per turistes venen postals dels reis amb els seus fills.

De fora, l'edifici no ens diu gaire res. Veiem que hi ha molts turistes esperant darrera una cinta. Deduim que estan a punt de fer el famós canvi de guàrdia, i convenço l'Eduard, la Suvi i l'Ari perquè ens hi quedem. Ens col·loquem darrera un escocès amb kilt que fa onejar orgullós una bandera sueca. De seguida s'hi afegeix un home gran amb un gos que rosega quelcom semblant a una orella de plàstic, com si hagués sortit d'una pel·lícula de David Lynch.

De tornada cap a l'alberg passem per davant d'un edifici que s'anuncia com a "Museu de l'Edat Mitjana", però en entrar ens diuen que es tracta només d'una exposició temporal i que el museu de veritat està tancat. Malgrat tot, allà aprenem que la primera referència escrita d'Estocolm és de 1252, en un document signat per un tal Birger Jarl i el seu fill, "el rei Valdemar". També veiem, en forma de pòster penjat a la botiga, una reproducció d'un mapa fet per Olaus Magnus. És la Carta Marina, impresa a Venècia el 1539. Hi apareixen els països escandinaus, amb dibuixos de la manera de viure i els costums dels seus habitants. El vull comprar, però en demanen 16€ i no em decideixo pas. Faig bé, perquè uns dies després el trobarem a Hèlsinki més gran i més barat. Aleshores ja sabré que Olaus Magnus va ser l'últim arquebisbe catòlic de Suècia, i que va fer aquest mapa i el llibre Historia de gentibus septentrionalibus per ensenyar al Papa com n'eren de valuoses les terres nòrdiques que s'estaven perdent en favor de la Reforma.

13/08/2008 Figueres - Estocolm

2008-09-08T23:23:00.016+02:00

Dimecres al matí agafem un vol de Ryanair que ens deixa a Estocolm una hora més tard del que havíem previst. A l'estació d'autobusos, Cityterminalen, ens esperen la Suvi i l'Ari, que corren a abraçar-nos com quan ens vam trobar davant de Notre Dame de París ara fa un any i mig. Durant el viatge en autobús des de l'aeroport he vist que, en efecte, el paisatge escandinau s'assembla molt a la Selva Negra, tal i com la Suvi em va explicar a Freiburg.

Després de comprar un bitllet de transport urbà vàlid durant les properes vint-i-quatre hores, anem cap a l'alberg, l'Skanstulls Hotell, al barri de Södermalm. Deixem les maletes a una habitació de quatre molt més lletja, petita i fosca que les que havíem vist a la pàgina web, i anem a fer un volt. La primera impressió d'Estocolm són carrers amples amb edificis alts i grans pintats de colors, tot net i buit. Sembla que Södermalm és el barri modern i jove de la ciutat, ple de botigues de roba vintage, cafès de disseny i galeries. La pluja ens obliga a refugiar-nos en un d'aquests cafès, on la gent vesteix d'una manera molt més estranya que a Barcelona i al fons a la dreta, en comptes d'un lavabo, hi ha una petita botiga dedicada a Hello Kitty.

Prenem una xocolata calenta i anem cap al centre de la ciutat, on hi ha unes vistes espectaculars de les façanes antigues sobre el mar. A Mäster Mikaels Gata veiem algunes de les últimes cases de fusta d'Estocolm. El carrer porta el nom del butxí que hi va viure entre el 1635 i el 1650. El 1723, el foc que va destruir l'església de Santa Caterina, al fons, es va estendre a tot el barri, i l'ajuntament va fer una llei que prohibia seguir construint amb fusta. Però la gent no en va fer cas, ja que al país dels boscos inacabables, la fusta és molt barata.

De Mäster Mikaels Gata anem a Gamla Stan, l'illa més petita i més important d'Estocolm i, segons diu la guia que ens van donar al Consulat, el nucli medieval més gran i més ben conservat del món. Tots els turistes que no hem vist fins ara són allà. Desgraciadament, el cansament del viatge i d'haver dormit poc m'impedeix apreciar i entendre el que estem veient. Passem per davant de l'Acadèmia Sueca, on s'entreguen els Premis Nobel i on s'apilonen els turistes. La plaça on és m'agrada especialment i faig fotos a les façanes antigues retallades i colorejades. De tornada cap al metro l'Eduard també pot fer fotos, ja que descobreix alguns edificis eclèctics dels que li agraden a ell.

Anem al súper, sopem en companyia d'altres viatgers joves, imbuïts per l'esperit de germanor dels albergs de joventut. Em prenc una valeriana abans d'anar a dormir, però no és suficient per evitar que un antic inquilí de l'habitació em desperti quan hi vagi a buscar alguna cosa. Avui tampoc no dormiré bé.

Nosaltres també som de Reus! (1a part)

2008-04-06T00:26:00.018+02:00

Fa un parell de dissabtes vaig aconseguir que l'Eduard m'acompanyés a fer una ruta pel modernisme de Reus. Els de l'oficina de turisme ens van estafar una mica, perquè al matí, en comptes del promès itinerari a peu per la ciutat, ens vam trobar amb una entrada per visitar un museu nou de trinca i més intergalàctic que qualsevol cançó d'en Sisa.

Si Reus no té obra de Gaudí, el museu sobre en Gaudí de Reus tampoc podia tenir-ne; per això al Gaudí Centre trobareu només un munt de maquetes i d'artilugis interactius que t'expliquen com treballava el nostre arquitecte més arxifamós. Realment és molt divertit, i segur que quan tinguem nens els hi portarem.

Tot va ser molt entenedor i educatiu fins que, en la maqueta on t'ensenyen com es fa una volta paraboloide hiperbòlica (sic), ens vam trobar amb aquest cartell:

Com a instrucció per manipular aquest objecte:

Tonnerres de Brest!! Algú és capaç d'interpretar satisfactòriament què carai vol dir aquesta frase?? Aviam: "Desplaça l'extrem del quadrat superior (...)". Quin extrem? Del quadrat superior? On és l'inferior? "(...) pel tub de la seva diagonal (...)". Deixem de banda el tub, ja investigarem què és més endavant. El que ens inquieta és aquest possessiu, "la seva", tan catalanament conflictiu. A què es refereix?? Es tracta de la diagonal de l'extrem? La diagonal del quadrat superior? O la diagonal del tub? Sembla que el més versemblant és que sigui la diagonal del quadrat superior, encara que per arribar a aquesta conclusió haguem hagut de desmuntar la frase com si fos una operació matemàtica d'aquelles de vuitè d'EGB, amb molts parèntesis i subparèntesis.

Ara sabem que hem de buscar un tub que hi ha a la diagonal del quadrat superior (ens seguim preguntant on és l'inferior). Hi veiem una nansa. Eureka! Anem doncs a desplaçar-lo per l'extrem... Ummfff... L'Eduard ho intenta un parell de vegades, sense obtenir, aparentment, "les superfícies corbades resultants formades totalment per fils rectes" que ens prometen al cartellet.

Tot d'una, veiem la llum (o potser era el llum que teníem damunt?). Agafem la nansa, i fem quelcom tan senzill com "estirar cap a dalt". Sí!! Es produeix el miracle, i neix davant dels nostres ulls una bellíssima volta palarodoibe piherlòciba. A la fotografia podeu veure l'Eduard ple de joia i d'alegria després d'haver superat el repte!

Qui sí que s'explicava bé era el meu conciutadà en Dalí. Segurament el millor del museu:

Més sobre Tuluso

2008-04-06T00:16:00.004+02:00

Satisfent la demanda del nostre amic blogaire en Joan deu Peiroton, fem una segona part de l'article que vam dedicar a la nostra visita a Tolosa, durant la qual ell ens va fer de magnífic Ciceró (a la foto ens teniu a tots tres a l'interior de la catedral de Saint Etienne).

Començarem la ruta a la basílica de Saint Sernin, que diuen que és l'església romànica més gran d'Europa, i segurament també una de les més maques. Té un romànic diferent al que estem acostumats a veure a casa nostra, amb una decoració llombarda exquisita que no s'acaba mai, i una portalada amb unes de les escultures romàniques més antigues i belles que es conserven. A més, si ens creiem el que expliquen, pràcticament tot és original: és a dir, no han fet allò de treure les escultures i les pintures i dur-les a un museu on, molt possiblement, no les mirarà mai ningú (almenys no durant més de cinc segons) i substituir-les al lloc original per unes còpies molt ben fetes.

A Tolosa hi ha precisament un d'aquests museus preciosos i buits com un pati d'escola en diumenge (que dirien els de Tralla). El Musée des Augustins es troba, com el seu nom indica, a l'antic convent dels agustins de Tolosa i, a més de tenir la col·lecció de capitells romànics més impressionant que he vist mai, és el museu en el qual es van inspirar en Josep Puig i Cadafalch, en Josep Gudiol i companyia quan van emprendre el viatge de descoberta del romànic ara fa 100 anys. Gràcies a aquest viatge avui tenim el MNAC i el Museu Episcopal de Vic (que incomprensiblement és un d'aquests museus que sempre tens el gust de visitar sol, potser perquè la gent s'espanta amb el nom, pensant-se que hi trobarà mòmies de bisbes). Per cert, aquest lligam català amb el romànic de Tolosa està molt d'actualitat gràcies a una petita però molt maca mostra sobre el viatge d'en Puig i Cadafalch que fins fa poc feien al Museu de Vic, i per la súper-exposició sobre el romànic mediterrani que s'acaba d'inaugurar al MNAC i que ens estem morint de ganes d'anar a veure!

Però tornem a Tolosa. Després de les absoultament imprescindibles visites a la basílica de Saint Sernin i al Musée des Augustins, us recomano que passeu un moment per la catedral de Saint Etienne. És una mena de monstre híbrid preciós amb el cos d'una iglèsia i el cap d'una altra. El cos és la nau, de la primera meitat del segle XIII, que s'enganxa com pot a un cap-cor fet cinquanta anys després. La idea era enderrocar la nau antiga i fer-ne una de més gran i esplendorosa que es correspongués (i encaixés) amb el nou cor. Però com sol passar en aquests casos, els tolosans es van quedar sense diners i van apedaçar les dues peces com van poder, creant una criatura (valgui la redundància) que, quan s'hi entra, provoca la vista que teniu a la fotografia.

Finalment, podeu acabar el dia (ara que s'acosta el bon temps) a la riba de la Garona, aquest riu que, quan puges a Tolosa des de la Vall d'Aran, t'acompanya durant tot el camí. Ens van dir que a l'estiu és l'avinguda més transitada de la ciutat, i ens ho creiem... s'hi estava d'allò més bé!

París per Setmana Santa

2008-03-30T16:10:00.006+02:00

Anar a París per Setmana Santa, més que un viatge de plaer, és un esport d'alt risc. Hi hem estat només quatre dies, però estic convençuda que tots plegats ens hem aprimat uns quants quilos. Hem fet una mitjana de dues cues quilomètriques per dia, i hem pujat i baixat tantes escales de metro que podríem jugar a Pekín 08, si això estigués reconegut com a esport olímpic. Això sí, crec que hem superat el repte amb bona puntuació: vam tornar sans i estalvis a casa després de, com a bons turistes professionals, haver visitat la Torre Eiffel, Versalles, Notre Dame, la Saint Chapelle, el Louvre (una mil·lèssima part, és clar), el Sacré Coeur de Montmartre i, last but not least, fer un creuer d'aquells nocturns pel qual ens van cobrar ni més ni menys que 11 € per persona. Mon Dieu!

El motiu que deixéssim les ulleres de pasta i la bufanda d'intel·lectuals a casa és que aquest cop viatjàvem amb la família! Increïble però cert: la meva mare i les meves dues nebodes a París! Elles s'ho van passar pipa, i jo també feliç que elles s'ho passessin pipa. A la foto ens teniu, d'esquerra a dreta i a més de l'espontani, a mi, l'Anna Maria, la meva mare (Laura) i la Núria als jardins del Petit Trianon de Versalles. L'Eduard, pobre, va aguantar com va poder quatre dones de la família Mallart-Romero en plena efervescència. Crec que una mica bé sí que s'ho va passar... L'últim dia a la tarda es va escapar per anar a veure la llibreria catalano-occitana de París, on va comprar uns llibres molt macos i va conèixer un personatge molt interessant.

Diuen que París és la ciutat de la llum. A nosaltres, la llum de París ens ha regalat dos moments molt macos. El primer, ara fa un any, quan hi vam anar per primera vegada, per celebrar el meu aniversari. Aleshores ens vam quedar a casa de la Carla i en Pierre, uns amics del meu Erasmus a Maastricht que ara viuen feliçment a Filadèlfia. També vam visitar, vam passejar i vam prendre infusions amb la Suvi i l'Ari, uns finlandesos que vaig conèixer un estiu alemany a Freiburg i amb qui, malgrat la latitud i la fred que ens separen, compartim moltes més coses de les que ens hauríem imaginat. Aquell cap de setmana plujós del febrer de 2007 va sortir una estona el sol, a la tarda, el just per il·luminar Notre Dame d'una manera que ens la va fer nostra (si és que és possible fer-se d'un un monument tan saturat!).

Ara fa pocs dies, la llum va aparèixer per sorpresa mentre érem a la Sainte Chapelle. Preciós. Després del "Oooohh!", em vaig llençar a fer fotos com un caçador a qui se li està escapant la presa. Us en deixo una.

La tortuga de l'Albera

2008-03-23T14:03:00.009+01:00

Quan li vaig dir a l'Eduard, que és de Girona (bé, de Salt; i d'esprit, de Falgons), que a l'Albera teníem tortugues, no em va creure. Des d'aleshores anàvem comentant amb gràcia això de "la tortuga de l'Albera", que a ell li semblava tan estrany com "l'hipopòtam de l'Albera". Avui, per fi, hem pogut comprovar que no es tracta d'una llegenda urbana, ja que les tortugues existeixen en carn i closca. Desafiant la tramuntana glaçada que feia aquest matí de primavera primerenc, hem anat al Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera de Garriguella, on es dediquen a la cria i conservació d'aquesta espècie en perill d'extinció. La de l'Albera és l'última població de tortuga mediterrània de la Península Ibèrica. Ens han explicat que en crien en captivitat unes tres-centes cada any, i que després les deixen anar per afavorir la supervivència d'aquests animalons tan simpàtics, però en perill constant per culpa dels depredadors, dels incendis i de la maquinària humana. També ens ha quedat molt clar que no és gens bo tenir tortugues a casa, ja que són uns animals salvatges que han de viure en el seu entorn natural. A Garriguella les cuiden molt bé. Si teniu temps, ara que de mica en mica es va acostant la primavera, aneu-hi un dia, ja que val realment la pena observar-les mentre mengen o prenen el sol. I algunes caminen més ràpidament del que us pensaríeu!

Tuluso

2008-02-23T22:02:00.014+01:00

Tolosa de Llenguadoc és una ciutat plena de cotxes, de bicicletes i de gent. Al principi de ser-hi teníem por de morir atropellats per algun vehicle rodat, però aviat vam veure que, dins el caos, tot anava bé. Suposo que la clau està en què els cotxes respecten molt les bicicletes, i els vianants no s'emprenyen amb les bicis que van per la vorera. Això sí, el bicing l'acaben de posar (a veure si aquí aprenem a fer les coses amb una mica d'ordre!).

Tolosa (o Tuluso, com n'hi diuen -que no escriuen- els occitans), també és una ciutat plena d'esglésies. D'entre elles, la basílica de Saint Sernin, ha passat a encapçalar, juntament amb la catedral de Freiburg (Alemanya), el meu rànking personal de les esglésies més maques que he vist mai. D'altra banda, la catedral de Saint Etienne és la més inquietant on he tingut ocasió de ser. La planta inesperadament apedaçada d'aquesta església, amb el cor desplaçat cap a l'esquerra, em va provocar una de les sensacions més inesborrables d'aquesta visita de tres dies que vam fer a la capital llenguadociana ara fa un parell de setmanes.

Ara bé, arribar-hi no va ser pas fàcil. A l'autopista ens vam saltar la sortida de Narbona i, mentre vèiem una catedral blanca passant per la nostra esquerra, comprovàvem que no ens quedava més remei que conduir fins a Bésiers, pagar, sortir de l'autopista, tornar a entrar-hi, i resar per no tornar-nos a passar el trencant i acabar a la frontera. Per sort, vam arribar sans i estalvis a Tolosa, però allà la vam (la vaig, millor dit) tornar a liar, perquè sóc tan happy que no se'm va acudir agafar un mapa de la ciutat... A Internet havia vist que la ruta de la sortida de l'autopista fins a l'hotel era força recta, i efectivament ho era, però sobre el camí no ho vam saber veure. Vam acabar en un carrer molt ample buscant desesperadament rètols que indiquessin la "gare" (perquè ens havien dit que l'hotel era just davant de l'estació). El vam trobar. El vam seguir. I el vam perdre. Aleshores vam tenir la sensació que estàvem sortint del centre de la ciutat i, just quan acabàvem de creuar la Garona, vam fer mitja cua. Al final vam arribar a puesto. Més tard, amb un mapa davant, vam descobrir que no havíem estat pas entrant i sortint del centre, sinó donant-hi voltes... perquè érem en un boulevard d'aquests circulars. En fi... c'est la vie!

L'hotel estava prou bé, per ser el més barat que vam trobar a Internet. Més endavant ens van explicar que aquell era el pitjor barri de la ciutat (i, efectivament, ho semblava!) i que potser es tractava d'un hotel de putes (per sort, no vam pas veure res sospitós). Sigui com sigui, és l'hotel on he dormit millor en tota la meva vida...

Nota: Aquest article està especialment dedicat a l'Eduard, que sempre es queixa que al blog només explico flors i violes dels nostres viatges. Doncs au, aquí tens una foto de la rue Bayard!

Un viatge poètic a les terres dels valacs

2008-01-31T22:52:00.001+01:00

Tal com us vaig prometre, publico el poema de Левко БОРОВИКОВСЬКИЙ (Levkó Borovykóvskiy) sobre els valacs, escrit el 1832. El trobareu primer en ucraïnès i després en català.

Traducció i notes de Catalina Girona i Andriy Antonovskiy.

ВОЛОХ

За морем степ, край моря степ,
В степах волох з шатрами ходить:
Крива коса, зубчастий серп
Волоха в поле не виводить.
Волох не йде в полки служить;
Волох живе — як набежить.

Широкий степ — його постіль;
Кругом стіна — із небом гори;
Нежатий хліб, небрана сіль;
Півголий сам, а діти — голі.
Зате ж татарин, німець, лях
Не гріли рук в його шатрах.

Пани в хоромах просять сна;
Купець моря перепливає;
Моряк в воді шукає дна;
Мужик в судах поріг змітає.
Волох бідняк в шатрі сидить,
І смашно їсть і міцно спить.

Зима — коло огню в шатрах;
Весна — лежить він під звіздами;
А літо — ходить по степах
З ширококрилими шатрами.
Без хліба — сит, без хати — пан.
Густий туман — його жупан.

-------------------------------

VALAC[1]

Darrere la mar – estepa; a voramar – estepa,
Per l’estepa passava el valac amb les seves tendes:
Ni la dalla corba, ni la falç dentada
No l’envien al camp.
No va el valac a servir als regiments;
Viu el dia a dia.

L’estepa ample és el seu llit;
Parets l’envolten – son muntanyes i cel;
La sal no recollida, el blat no collit;
Mig nu ell, nusos els fills.
Però ni el tàrtar, ni l’alemany, ni el polonès
De les seves tendes no ha rapinyat mai res.

Els senyors als palaus demanen sons;
El mercader creua els mars;
El mariner busca dins l’aigua el fons;
El camperol implora als jutjats.
El valac pobre s’asseu dins la tenda,
I menja bé i dorm molt fort.

A l’hivern – a redós del foc a la tenda seu;
A la primavera – sota les estrelles jeu;
A l’estiu camina per l’estepa
Amb tendes d’ala ample.
Sense casa – senyor; sense pa – tip.
La boira espessa és el seu abric.

[1] La gent de Valàquia, que el romanticisme creia nòmades de l’estepa. Però... ho EREN o NO ho EREN...? Es possible. Aquest poble es diu “volòkhy” en ucraïnès. També es coneixen com vlahs, farsarotul, armaneixti, armani, arumani, aromani, rumani (però no romanesos) i molts altres noms. Avui són una minoria que viuen a: Romania, els Balcans, Grècia, Albània, Bulgària, Turquia, etc. A Macedònia són oficialment reconeguts com a minoria. El seu idioma està en perill d’extinció.

Jujol a Sant Joan Despí

2008-01-26T16:31:00.001+01:00

Seguint en la nostra línia de conèixer el patrimoni de les rodalies de Barcelona, fa unes setmanes (unes quantes ja), vam passar un matí a Sant Joan Despí, un lloc on, a més de la TV3 (com diu un dels carrers del poble), hi ha diverses cases obra de l'artista Josep Maria Jujol. Tot i que és relativament poc conegut a casa nostra, aquest deixeble de Gaudí és força apreciat a l'estranger, i entre els seus fans famosos hi ha ni més ni menys que John Malkovich (sí, el de Cómo ser John Malkovich).

Josep Maria Jujol va ser arquitecte municipal de Sant Joan Despí durant molt anys; això explica que sigui aquí on trobem la majoria dels seus edificis més importants. El primer que vam visitar té un nom tan suggerent com Can Negre, i una aparença tan particular com aquesta. Es tracta d'una antiga masia que, a principis del segle XX, Jujol va reformar totalment per encàrrec d'un propietari rural. De fora, segons com, pot espantar una mica, però l'interior és realment molt interessant.

De fet, el que més ens va agradar de Jujol va ser la combinació perfecta d'ingeni tècnic i bellesa artística. La peça que ens va colpir més van ser aquests porticons per a una taula baixmedieval (o renaixentista) situada a la planta baixa de la casa. Segons ens va explicar, molt amablement, la senyora que atenia els visitants, la forma de l'arc apuntat impedia que les portes s'obrissin completament, i per això Jujol va crear un mecanisme que fa doblegar cap endins la part superior dels porticons a mesura que es van obrint. L'Eduard i jo observàvem bocabadats mentre la senyora ens mostrava l'enginy, fent aparèixer, darrera les portes, una preciosa però molt malmesa taula de la Crucifixió. Aquesta petita obra d'art està esperant impacientment que algun estudiant de doctorat li dediqui una tesi doctoral que intentir aclarir quan i per obra de qui va ser feta. Malauradament, no ens van deixar fer-ne cap fotografia, i no tinc ni idea d'on en podríem trobar una reproducció.

Malgrat ser un artista del Modernisme, el tipus de solucions tècniques creades per Jujol i alguns detalls decoratius ens van recordar més als seus contemporanis de la Bauhaus que no pas al seu mestre Gaudí. Un exemple en són aquestes rajoles tan geomètriques, que ens van encantar.

Sortint de Can Negre vam anar cap a la Torre de la Creu, una antiga casa d'estiueig que, ben aviat, l'ajuntament de Sant Joan obrirà al públic. Al fulletó deia que va ser construïda entre el 1900 i el 1915 (és a dir, abans de Can Negre, que va ser feta entre el 1915 i el 1930), però ens va costar força de creure... L'estructura cilíndrica i la decoració rectilínia semblen molt avançades al seu temps. Aquest home era realment un geni!

Castells i poesia al Penedès

2008-01-20T22:37:00.001+01:00

Ahir vaig convèncer l'Eduard perquè s'oblidés durant unes hores de l'estudi i vam agafar un tren de rodalies cap al Penedès. Feia molt de temps que volia anar a Gelida, un poble on hi ha un castell medieval enrunat i un funicular de fusta dels anys vint, i a més aquell vespre els nostres amics Catalina i Andriy feien un recital de poesia ucraïnesa en un lloc anomenat "El Forat del Pany" de Vilafranca. Era l'excursió perfecta!

El rodalies del Penedès va passar puntualíssim per les espaterrants noves andanes de l'estació de Sants. Vam baixar a la parada de Gelida i vam seguir les indicacions per agafar el Funi, que salva el desnivell que hi ha entre l'estació del ferrocarril i el poble en sí, situat sobre un petit turonet. El funicular és de fusta de veritat i va grinyolant mentre avança lentament cap amunt (o cap avall, segons sigui el cas).

Un cop a dalt vam seguir pujant (aquesta vegada, a peu) per anar a visitar el Castell de Gelida. Com sol passar en aquests casos, el que vam veure són un munt de runes que, unes vegades millor, altres pitjor, et permeten fer-te una idea de quin aspecte tenia allò a l'Edat Mitjana. Per sort, la visita guiada ens la va fer una noia molt trempada del Pla d'Usai, que tot i haver estudiat Ciències Ambientals i ser del Pla de l'Estany, en sabia molt, d'història d'aquell castell. El que més ens va sorprendre va ser que l'inquilí més famós, un tal Berenguer Bertran, fos un banquer barceloní del segle XIV que va comprar el castell per anar-hi a fer de senyor feudal. Com qualsevol nou ric d'ara que es vol fer l'aristòcrata, vaja. Es veu que quan va arribar, va voler obligar els habitants del poble a ajudar-lo en les obres de reconstrucció del castell fent valer uns privilegis feudals que allà tothom havia oblidat. Devia ser un senyor ben excèntric.

Després de dinar, vam fer via cap a Vilafranca, però les piles de la càmera i de les cames se'ns van anar acabant, i no vam poder veure gran cosa fins que a les 19:19 (malgrat que amb una mica de retard, tot s'ha de dir), va començar el recital de la Catalina i l'Andriy al Forat del Pany. No ho diré pas perquè siguin amics nostres, ni perquè l'Eduard hagi col·laborat en la correcció de la versió catalana dels poemes, però el fet és que em va encantar! Especialment un poema de Levkó Borovykóvskiy sobre els Valacs, que espero poder publicar aviat.

Compartint experiències

2007-12-19T22:41:00.002+01:00

Fa unes setmanes vam assistir, al centre Can Xalant de Mataró, a un seminari sobre art i viatge que ens va permetre conèixer un seguit d'experiències molt interessants d'altres rodamons a qui, com a nosaltres, els agrada produir quelcom que expressi les vivències i pensaments que han experimentat mentre viatjaven. Alhora, ens va servir per obrir les nostres perspectives sobre com es pot fer un blog de viatge. Va ser una activitat molt enriquidora, i n'hem de donar les gràcies al coordinador, en Jordi Carrion.

Ben aviat durem a la pràctica el que vam aprendre i pensar durant el seminari.

Seguint els passos de la Bauhaus (2a i última part)

2007-09-24T18:23:00.003+02:00

[Tornar a Barcelona sempre és complicat. Tot i tenir més hores lliures que a Weimar, ens ha costat trobar temps per escriure al blog. Per això, els articles pòstums aniran apareixent més espaiadament del que pensàvem; esperem, però, que els trobeu igual d'interessants.]

Sempre havíem pensat que tot el que feia la Bauhaus era maco i útil. Disseny i funcionalitat en deien, no? Tanmateix, a Dessau vam descobrir que el concepte de funcionalitat de Walter Gropius pot ser, a vegades, sorprenent.

Vam anar cap allà fent el mateix camí que l'escola el 1925, quan va haver de marxar de Weimar a causa de la pressió nacionalsocialista. No sabem com era Dessau als anys vint, però ara té un aspecte força apocalíptic... Només hi ha vells edificis comunistes i grans i buides avingudes. Es veu que està perdent tanta població, que diuen que d'aquí pocs anys la ciutat tindrà el mateix nombre d'habitants d'abans de la industrialització. Hi va haver un temps en què Dessau va ser un important centre industrial, però els bombardejos de la Segona Guerra Mundial i el comunisme (o, potser, el post-comunisme) l'han convertit en un lloc rovellat i ombrívol.

A uns quinze minuts a peu de l'estació de tren vam trobar la famosíssima i mil vegades fotografiada seu de la Bauhaus. A davant, la residència d'estudiants amb els seus balcons inconfusibles; després, la façana de vidre i metall de l'escola. Formant un tot orgànic, els diferents edificis estan connectats entre sí per galeries cobertes, com si fossin les potes d'un cranc gegant. I, just al mig, hi havia el despatx de Walter Gropius, el fundador de l'escola i director fins el 1928.

Si bé no era tan acolorit com el de Weimar, el lloc de treball de Gropius a Dessau comptava amb la que era la màxima innovació de la nova seu de la Bauhaus: calefacció. Els radiadors de tota la vida... però en gris i per tot arreu. Ens van explicar que Gropius estava tan orgullós de tenir un sistema de calefacció a tot l'edfici, que el va convertir en insígnia de la modernitat i l'eficàcia de l'escola, col·locant els radiadors on tothom els pogués veure. Tant és així que, damunt de les portes que donaven a l'escalinata central, enlloc de quadres hi va penjar... radiadors. Servint a la funció de la publicitat, va fer contruir aquestes portes molt més petites del normal per tal que els aparells de calefacció es poguessin apreciar bé... encara que això obligués aquells que havien de travessar les portes a encongir-se. Com dèiem: una particular concepció de la funcionalitat.

Tot seguit vam visitar les Meisterhäuser: les cases on vivien els professors més il·lustres de la Bauhaus (Wassily Kandinsky, Paul Klee, Laszlo Moholy-Nagy i el mateix Walter Gropius, entre d'altres). És curiós que, de fora, aquests edificis passarien per obres de disseny actuals i són dels anys vint... Són unes cases molt maques, és clar, però pel que ens van explicar no eren gaire còmodes pels seus inquilins. Tot i que tenien més de 200 metres quadrats, la major part de l'espai l'ocupaven el taller i l'habitació principal, mentre que la resta d'habitacions i la sala d'estar quedaven massa petites. A més, ens van explicar que hi havia moltes portes i que la gent que vivia allà es passava el dia obrint-ne i tancant-ne per anar d'un lloc a l'altre.

Gropius no va triomfar a Alemanya, però sí als Estats Units, on va convertir les Mesiterhäuser un exitoses mansions de 400 metres quadrats, on hi havia espai de sobres per a tot. Abans d'emigrar, però, va construir a Dessau una urbanització per a gent humil, la Gropius-Siedlung Dessau-Törten, amb la que volia compensar les crítiques d'elitisme i posar a la pràctica l'ideal de la Bauhaus de fer disseny bo i per a tothom (com Ikea, però abans de la Segona Guerra Mundial i en alemany). El resultat són unes fileres d'habitatges que semblen ni més ni menys això: cases de gent humil, baixes i amb sostres plans, més pròpies dels països mediterranis que no pas d'Alemanya, on fins i tot els blocs de pisos actuals són cases altes amb teulades de pissarra en forma de triangle. És curiós que el que vam veure en aquesta urbanització ens fos tan familiar. Potser és perquè l'arquitectura urbana de les nostres contrades, des dels anys seixanta, no fa més que imitar aquests models racionalistes, vulgaritzant-los (i enlletgint-los, és clar).

Seguint els passos de la Bauhaus (1a part)

2007-08-27T20:19:00.001+02:00

Durant els darrers dies hem pogut conèixer l'altre valor cultural de les terres on estem fent aquesta meravellosa estada: la Bauhaus. Aquesta hiper-famosa escola d'arquitectura, art i disseny va començar la seva vida a Weimar, el 1919, fins que el 1925, amb l'arribada dels nacionalsocialistes al poder (Turíngia va ser la primera regió d'Alemanya on van governar els nazis) va haver de marxar cap a Dessau. Allà va continuar en funcionament, no exempte de problemes, fins el 1932, data en què es va traslladar a Berlín, on només va sobreviure un any més. El 1933, el nomenament de Hitler com a canceller posava punt i final a l'idealisa aventura de la Bauhaus, alhora que canviava per sempre més la història d'aquest meravellós país.

Tot i que hi van estar sis anys, l'emprempta de la Bauhaus a Weimar és difícil de percebre. Quan hom visita la seu de l'escola es sorprèn trobant una edifici Jugendstil obra de l'arquitecte belga Henry van de Velde, realitzat uns quants anys abans que Walter Gropious, Wassily Kandinsky i Paul Klee, entre altres, arribessin a Weimar. Només la visita al despatx personal de Gropius, director de l'escola, permet apreciar l'estil Bauhaus. Tot i que tant els mobles com la decoració són còpies dels originals, estar allà dins va ser molt especial, i per això vaig voler fer-m'hi una foto amb la Rocío, la nostra companya d'Alacant.

A Weimar també es pot visitar la Haus am Horn, que és el primer habitatge construït per la Bauhaus. Està situat al Park an der Ilm, on Gropius havia projectat una urbanització que finalment no es va poder dur a terme. La casa és petita i senzilla, i tot sembla al mateix temps nou i vell. El disseny és molt més modern que la majoria d'habitatges que estem acostumats a veure, però els materials i alguns detalls et transporten als anys vint. Ser allà va resultar una experiència curiosa i emocionant, alhora que ens va començar a donar pistes sobre alguns aspectes de la Bauhaus que els professors normalment no expliquen.

Les classes de la universitat i les exposicions que de tant en tant tenen lloc a Barcelona contribueixen a crear una aureola mítica que envolta qualsevol cosa que porti el segell de la Bauhaus. I, en certa mesura, és just que sigui així, ja que es tracta d'una experiència única en la que van participar molts dels noms més rellevants de l'art de la primera meitat del segle XX, en un context político-històric ben especial: tot i que cada vegada tinc més eines per interpretar aquell període, segueixo trobant molt difícil fer-me una imatge de com era l'Alemanya on l'art i la vida florien d'una manera espectacular en llibres i pel.lícules, escoles i cabarets; al mateix temps que el nacionalsocialisme s'expandia fins arribar a governar el país i una bona part de les seves ànimes el 1933.

[La segona part d'aquest article la publicarem ja tornats a casa. Malauradament les gestions d'última hora no ens deixen temps per seguir escrivint des d'Alemanya (per exemple: acabem d'enviar cap a Figueres un paquet de catorze quilos en llibres!). Esperem podem tenir enllestits els articles sobre les últimes experiències que hem viscut durant la propera setmana.]

Abendessen sur l'herbe

2007-08-27T15:23:00.001+02:00

Aquest cap de setmana hem passat algunes estones molt agradables amb un grup de gent que hem anat coneixent al llarg de l'estada. Divendres al vespre vam anar a la inauguració d'un festival de música i art a l'aire lliure i, dissabte a la tarda, vam fer un picnic als jardins del Schloß Belvedere, un dels diversos palaus rococó que hi ha a les rodalies de Weimar.

La vetllada musical de divendres va tenir lloc als jardins del palau de congressos de Weimar, on hom podia menjar Thüringer Bratwurst i veure cervesa Ehringsdorfer mentre escoltava la música d'algun dels quatre concerts de jazz que es feien simultàniament. En acabat de sopar, la gent passejava al voltant d'un petit estany on es reflectien les llums verdes de la festa. Nosaltres, cercant un lloc més o menys còmode on continuar la conversa, vam acabar seient a la soca d'un arbre a la vora de l'aigua. La Noemi, una estudiant francesa de física, ens va explicar que allà hi feia més fred perquè l'aigua absorvia la calor. I, en efecte, per damunt de l'estany podíem veure una capa de vapor que es barrejava amb la llum verdosa i la música del jazz i de la cervesa.

L'endemà ens vam tornar a trobar a mitja tarda per fer una petita excursió fora de la ciutat. Vam caminar uns quatre quilòmetres fins arribar al Schloß Belvedere, des d'on hi ha una preciosa vista sobre Weimar. Vam sentir, un cop més, que estàvem seguint els passos de Goethe i de tants altres que, fa dos-cents anys, anaven cap a Belvedere amb la intenció de gaudir de la natura, lluny del món urbà. En un lloc així, on el temps sembla haver-se aturat, el classicisme alemany i la manera de viure la vida bellament del tombant del segle XVIII al XIX es poden experimentar d'una manera única. A l'Orangerie encara hi ha, plantats en testos, els arbres exòtics que a l'estiu es treuen a l'aire lliure però que a l'hivern es protegeixen als pavellons d'estil classicista. I, al palau, les flors i les fonts dels jardins francesos esperen els passejants actuals igual com si fossin ducs, polítics o artistes d'una època llunyana.

D'esquerra a dreta: en James de Canadà, la Rocío d'Alacant, l'Olivier i la Noemi de França, la Genie de Rússia, l'Eduard, en Frank d'Alemanya i un noi austríac... el nom del qual no aconseguim recordar.

Notes gatronòmiques

2007-08-23T20:52:00.001+02:00

Satisfent la petició del benvolgut Christian, a continuació us oferiré una petita panoràmica sobre la gastronomia regional.

La mostra a partir de la qual treballaré està formada de diverses incursions en restaurants i paradetes de menjar ambulants d'Altenburg, Zittau, Weimar i Erfurt. Com veureu, la part corresponent a la ciutat que ens acull és encara força petita, fet que esperem poder solucionar durant els propers dies.

En línies generals, podem dir que la cuina de l'Alemanya oriental és limitada però gustosa. Amb limitada volem dir que es redueix a carn (sobretot de porc), patates (Kartoffeln!) i... carn (sobretot de porc) i... Kartoffeln. Tot això amanit, és clar, amb el major nombre d'espècies possible, cosa que ho fa molt agradable de menjar per a un paladar acostumat a l'austera i purista cuina mediterrània.

Val a dir que les patates es presenten amb més varietat que no pas la carn, que la majoria de les vegades hom menja en forma de Bratwurst o Bratwurstchen (és a dir, botifarra rostida o botifarreta rostida). A Turíngia en mengen la varietat Thüringer Bratwurst, que diuen que està feta amb budells autèntics i utilitzant carbó per rostir la botifarra. Tot plegat acompanyat per un petit panet i quetchup (amb accent a la u) i/o mostassa a gust del consumidor. Els Thüringer Bratwurst que vam provar a Weimar eren força infumables, però aquest que, com podeu veure a la dreta, he menjat avui a Erfurt m'ha agradat molt més.

Als restaurants, la carn de porc es sol menjar acompanyada de Bratkartoffeln (patates rostides), ceba i salses i espècies en abundància. La que vam ingerir al Ratskeller (és a dir, soterrani de l'ajuntament) d'Altenburg era especialment gustosa.

Diria que a tots els restautants on hem menjat, hem demanat alguna combinació de carn de porc amb patates. A Zittau vam menjar una barreja més elaborada de carn amb pernil dolç i formatge. Tot i que vam demanar dos plats diferents, tant l'Eduard com jo vam acabar menjant pràcticament el mateix. Ja us comentava que la cuina d'aquestes contrades és força limitada...

Tanmateix, avui he fet una excepció. Com que ja m'havia menjat un Bratwurst, al restaurant d'Erfurt on hem dinat he demanat una sopa de Puffbohne amb bacó. Les Puffbohne són unes faves que si les tires al terra fan puff i exploten, i també és com s'anomena amicalment als habitants d'aquesta ciutat. Eren realment bones.

A continuació fem un salt qualitatiu i ens traslladem al món de la Mensa no Coelestis. La Mensa és el menjador de la Universitat, un lloc on pots menjar per... 1,50 € (això és un menjador universitari, i no el que tenim a Barcelona!). La de Weimar és una mica més barata que la de Freiburg (on vaig estar l'estiu passat) i, sortosament, força més bona. Un menú estàndard té l'aparença que podeu veure a la fotografia del costat (a vegades no saps què estàs menjant, només que val 1,50 €!).

I finalment trobem la part més dolça de l'article: els pastissets... A qualsevol Konditorei de la zona pots comprar una porció d'un pastisset deliciós per 1 €. A mi m'agraden especialment uns de xocolata amb nata que venen a l'Atrium, el centre comercial més gran de Weimar. L'Eduard, en canvi, té uns gustos més exòtics i atrevits, i l'altre dia es va decidir a provar aquesta delícia de gelatina amb mora.

Mmmm...
(o com dirien en alemany: Mmmm...)

Per les terres del Saale

2007-08-21T20:00:00.000+02:00

Dissabte ens vam apuntar a una excursió organitzada. I vam sobreviure! No només això: ens ho vam passar prou bé! Els guies en sabien i hi posaven ganes, i el temps ens va acompanyar. Ens van dur cap a les terres del Saale, el riu que vertebra bona part de Saxònia-Anhalt. Vam estar primer a Naumburg, on vam poder veure les precioses escultures gòtiques de la catedral i, tornant, vam visitar diversos castells i palaus de la zona. A l'Edat Mitjana, la condició de regió fronterera entre l'imperi germànic i els dominis eslaus va omplir aquestes terres, d'una banda, de fortaleses defensives i, de l'altra, d'edificis religiosos que havien de donar fe del cristianisme de l'imperi.

Així va sorgir Naumburg, una ciutat que ara és més aviat petita però que algun dia va ser molt important. Bona mostra n'és el Dom (la catedral), on hi ha unes de les escultures més boniques que he vist mai. Tenen una expressivitat totalment única en la seva època (mitjans del segle XIII) i comuniquen una idea del món on Crist crucificat es barreja (literalment) amb els humans i els personatges sagrats mostren els seus defectes (molt germànic!). Oh, eren tan boniques! En vam fer una foto sobretot testimonial: encara que la bellesa de les escultures no és gaire apreciable, volia deixar constància que havia estat allà.

De la casa de Déu vam anar cap a la casa de l'assassí de Déu: Nietzsche (no ho dic jo, s'ho diu ell mateix a La gaia Ciència). Oi que no ho hauríeu dit mai que l'autor del Zaratustra va viure a Naumburg? Doncs es veu que hi va passar set dels últims deu anys de la seva vida, ja malalt, cuidat per la seva germana Elisabeth, que em sembla que estava més boja que ell (imagineu-vos: se'n va anar dos anys al Paraguai per crear una colònia d'aris purs... que encara existeix!).

La següent etapa de l'excursió també tenia a veure amb la història del nacionalisme alemany de la primera meitat del segle XX. A la riba del Saale, al costat d'un poble anomenat Bad Kösen, hi ha unes muntanyes plenes de castells en runes i de monuments. Allà es reuneixen, des del segle XIX, els membres d'una organització estudiantil d'elit anomenada Kösener Senioren-Convents-Verband, que va tenir membres tan il·lustres com Otto von Bismarck o el kàiser Guillem I. No ens va quedar gaire clar a què es dediquen actualment, però sí que vam poder comprovar que, durant el temps en què ser nacionalista alemany no estava mal vist, van omplir aquestes muntanyes d'estàtues i memorials dedicats als herois i als morts en la defensa de la pàtria. La imatge més anacrònica és la d'aquest lleó ferit però encara viu, que representa Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, i que mira amenaçadorament cap a l'Occident (... a França?).

Tot seguit vam visitar alguns castells i palaus d'èpoques més glorioses de la història alemanya (de les que tothom parla més). A la mateixa riba del Saale ens vam acostar a les runes medievals del Burg Saaleck i del Rudelsburg, que podeu veure a la foto del costat. Finalment, vam acabar la visita en un complex anomenat Dornburger Schlößer, que consta de tres palaus de diferents èpoques: dos de renaixentistes i un de rococó. Aquest darrer, com era d'esperar, repetia el model de pastís gegant de nata amb maduixa, aquesta vegada amb alguns tocs de vainilla. A més a dins hi havia una mena de pintura que simulava ser marbre... Diuen que Goethe va passar allà algunes temporades; li devia fer tant de mal als ulls com a nosaltres?

Apunts de Botànica

2007-08-20T20:00:00.000+02:00

Des que sóc a Alemanya he fet algunes observacions sobre l'entorn natural que, encara que no es trobin al meu camp d'estudi, han arribat a cridarme l'atenció. Animat per la vivència de la proximitat espiritual d'il·lustres personalitats d'enciclopèdic coneixement, goso jo apropar-me als camps que em són forasters.

De l'entorn del Park del riu Ilm, a Weimar, puc destacar-ne la grandiositat dels arbres, que són de segur centenaris; particularment dels til·lers, que acostumat a veure'ls de les mides que fan a Catalunya em van produir una admiració que desseguida es va transmutar en ànsia d'encimbellar-m'hi. Els til·lers que jo coneixia eren tots de la mateixa espècie. Les fulles de til·la tenien una mida que anomenaré mitjana. Així doncs, les dues espècies noves de til·ler que he vist tenen les fulles de til·la, respectivament, grans i petites. Perquè deu ser?

He pogut comprovar també que els castanyers (que no sé si són bords o de llei) tenen un gam. Perquè deu ser? Les fulles els queden arronsades i amb taques marrons de sequedat.

Primer vaig observar que hi havia força exemplars de Ginkgo Biloba a la ciutat, però no vaig pensar que hi hagués un motiu especial per plantar-los. És un bonic arbre de jardí. Al carrer de la creu de Girona n'hi ha una enfilerada. Ja des de petit que coneixia aquest arbre d'haver-lo vist a Bell-lloc, el meu col·legi, i sabia que era dels més vells del planeta. Resulta que sí que hi havia un motiu, un de turístic més aviat. El gran Goethe havia tingut un interès especial per aquest arbre amable i n'havia escrit un poema. Més endavant vaig descobrir que a la plaça del mercat (Markt) hi ha un Ginkgo Museum. Jo em quedo amb la simbologia que Goethe va donar a aquest arbre de dualitat i unitat a l'ensems, que relaciono amb els dos colors bàsics de la seva Teoria dels Colors: el blau i el groc, polaritat bàsica de la llum, de significat similar al ying i al yang per a la psicologia del color.

Ara passem als arbusts i herbetes. Un que m'ha semblat molt especial el vaig conèixer al petit poble dels meus avis de la boca d'un pastor. No recordo el nom que va utilitzar el pastor però se la coneix per Celidònia. La seva propietat més famosa és que amb la saba groga que té es poden cremar les berrugues. Això sí, s'ha d'aplicar a la berruga amb perseverància dies i dies. M'ha sorprès que a per tot d'Alemanya on he estat l'he trobada i, prou sovint, en abundor, formant claps de mida mitjana. A Catalunya aquesta és una herba que es troba més difícilment i en claps ben petits.

M'han sorprès també, per la quantitat, les ortigues, anomenades aquí Brennesseln. Brennen vol dir cremada o coïsor. Els blets de pret (paret), segons la meva venerable àvia es fan sempre en llocs humits, prop de parets de pedra, i no solen ser lluny de les ortigues. Un cop aixafats amb una pedra, fregar blets de pret al cim de la pell just on ens hem ortigat, és calmant i curatiu. Aquí també he observat blets de pret, però menys que a Catalunya. M'atreviria a dir que aquí en aquesta alçada d'Alemanya hi ha una desproporció entre les ortigues i els blets de pret.

Aquí també hi he conegut plantes noves, com ara l'arbust que en diuen Knallerbsenstrauch (arbust del pèsol que peta) o bé Schneebere (baia de neu). Fa un fruit blanc de la mida d'un cigró que s'aixafa amb molta facilitat amb els dits, d'una textura interessant d'experimentar. Es veu que aquí els nens juguen amb aquest fruit llençant-lo fort a terra perquè peti.

Una altra planta amb què juguen els nens és la Springkraut (herba saltadora). Té unes llavors allargades però petites, semblants a tavelles, però que en veritat no ho són. Aquestes llavors, si són madures, només d'amanyagar-les et peten als dits i les llavors salten lluny. A la fotografia podem veure una tavella d'espringkraut abans i després de petar. És un més dels sistemes d'escampar la llavor de les plantes que sempre m'han meravellat. Aquest depen només de la pròpia planta, ja que quan la llavor és madura peta sola, però n'hi ha molts d'altres que se serveixen d'altres elements de l'entorn natural per escampar-se, cosa que deu significar una adaptació evolutiva al medi.

Una altra de les plantes que aquí he conegut ha estat el llúpol. Quan vam anar a visitar els nostres amics a Zittau vam veure uns camps amb unes plantes especials. Els vaig preguntar què era i em van dir que era una planta per fer cervesa. Jo vaig pensar: hauria dit que la cervesa es feia d'un cereal i això no sembla cap cereal. De fet, l'arròs també és un cereal i no ho sembla. Els camps estaven per sobre, a dos metres d'alçada, totalment enteranyinats d'uns fils de ferro que semblaven l'entramat elèctric dels tramvies. D'aquests fils en descendien unes columnes verdes, és a dir, la planta en qüestió, que és enfiladissa. Se'm pot dir ignorant amb tota tranquilitat, però fins més tard no he sabut que allò era llúpol i que no és l'element bàsic de la cervesa (que és l'ordi), sinó un afegit aromàtic i gustatiu amarg, per contrarrestar la dolçor del cereal.

Espero que aquests apunts de Botànica hagin estat útils per a quelcom. Convido a tothom que pugui complementar-los o corregir-los a fer-ho en forma de comentaris. Tant de bo que a partir d'unes vagues impressions se'n pugui fer quelcom de més profit per a l'educació holística de tothom. Espero també poder oferir aviat uns Apunts de Zoologia.

A Tiefurt en bicicleta

2007-08-17T17:14:00.000+02:00

Anna Amalia és la dona més famosa de Weimar. Va ser duquessa de Saxònia-Weimar-Eisenach de 1759 a 1775, període durant el qual va governar com a regent fins la majoria d'edat del seu fill, Carl August. Per tal de proporcionar-li una bona educació, va fer venir a la ciutat un grup d'intel.lectuals d'entre els quals destaca, és clar, Johann Wolfgang von Goethe. Per tal de retenir aquest geni tan gran en un lloc tan petit, Anna Amalia va deixar fer i desfer al poeta tal com va voler. I així Weimar es va convertir en el centre de la cultura alemanya d'una època que aquí anomenen Klassik.

A més de Goethe, en aquell temps vivien a Weimar els poetes Friedrich Schiller i Christoph Martin Wieland, així com el pensador Johann Gottfried Herder. Anna Amalia solia reunir aquests i altres intel.lectuals al palau de Tiefurt, a les afores de Weimar, on la duquessa tenia una residència d'esbarjo que alguns comparen amb el Petit Trianon de Maria Antonieta a París.

I cap allà vam anar dimarts passat. Aprofitant que feia un dia molt maco, vam llogar unes bicicletes i vam seguir el curs del riu Ilm fins arribar a aquest poblet. Segurament el palau de Tiefurt no deu ser tan espectacular com el de Versailles, però la visita que vam fer-hi va ser molt agradable. Es tracta d'un lloc força auster però amb molt d'encant. La majoria d'habitacions encara conserven la decoració original (i suposem que també el terra era el de l'època, ja que ens van fer posar unes pantufles gegants per entrar-hi). Tot i que no estava permès fer fotos, ens en vam fer una d'estranquis perquè poguéssiu veure, mínimament, quin aspecte feia tot allò.

Després de visitar el palau, vam fer una volteta pel parc que l'envolta. Com el de Weimar, és d'estil anglès, és a dir, hom vol crear la il.lusió que es tracta d'un espai natural que s'ha desenvolupat lliurement, encara que hagi estat dibuixat per la mà de l'home. També s'hi solen construir edificis d'aire clàssic, com aquest Temple de les Muses que podeu veure a la fotografia. En aquest tipus de parcs, l'ordre i la natura s'abracen d'una manera curiosa amb l'evocació (a vegades una mica kitsch) de l'antigitat clàssica.

Als límits de l'antiga RDA (3a i última part)

2007-08-14T20:15:00.000+02:00

Durant aquests tres dies en terres orientals també vam tenir temps per visitar altres llocs més petits però no menys interessants, a saber: un convent barroc del Císter (quina combinació!), un castell medieval en runes i un poble amb unes cases de l'època pre-industrial típiques de la zona.

St. Marienthal sembla, tal com podeu comprovar a la foto, un pastís gegant de nata amb maduixa (amb tres soldadets de plom davant). El barroc alemany té aquestes coses! Com tots els convents i monestirs del Císter, es va fundar en època medieval, però el 1663 un incendi va obligar a reconstruirlo totalment. També va haver de sobreviure a una inundació i a les SS, però sortosament avui dia encara està en funcionament. Un detall que ens va agradar molt va ser un jardinet amb totes les plantes que apareixen a la Bíblia. Hi vam buscar la de la corona d'espines però no la vam trobar...

Diumenge al matí vam fer via cap a la frontera amb la República Txeca per visitar Oybin, on hi ha un castell medieval en runes. Bona part del complex es va edificar en temps de l'emperador Carles IV (el responsable de la bellesa de Praga). Em sembla que l'estat actual del castell és culpa d'un llamp, que el va convertir en un indret d'allò més romàntic (imagineu-vos, runes gòtiques dalt d'una muntanya!). Un dels que no va poder resistir els encants d'Oybin va ser Friedrich, qui va pintar aquest quadre a l'església del castell (a la dreta podeu veure la foto de la mateixa escena amb l'Eduard fent de personatge melancòlic).

Finalment vam fer la coneixença de les Umgebindhäuser, unes cases que es caracteritzen per la façana de la planta baixa rodejada per uns arcs de fusta. En l'època pre-industrial, l'objectiu d'aquests arcs era protegir les cases de la vibració de les màquines que s'utilitzaven per teixir. Aquest tipus de manufactura tèxtil va arribar a ser molt important a la zona; tant és així que, quan amb l'arribada de la Revolució Industrial a Alemanya, els empresaris van desestimar aquest tipus de producció, es van produir importants revoltes que van acabar d'una manera sagnant.

Als límits de l'antiga RDA (2a part)

2007-08-14T10:18:00.000+02:00

A més de la divisió d'Alemanya, al final de la Segona Guerra Mundial també va tenir lloc el desplaçament de les fronteres de Polònia cap a l'oest, fet que va provocar que l'Alemanya oriental perdés bona part del seu territori. Regions senceres, com ara Silèsia o la Prússia Oriental (que no sempre havien estat sota control alemany, és clar), van passar a formar part d'altres països. La nova frontera entre Alemanya i Polònia es va dibuixar seguint el curs dels rius Oder i Neisse, d'una manera tan exacta, que algunes ciutats que havien crescut a banda i banda d'algun d'aquests dos rius van quedar partides en dos. És el cas de Görlitz, una preciosa ciutat on els nostres amics Claudia i Andre ens van dur dissabte passat.

Görlitz està situada a la riba del Neisse i és la capital de la regió d'Ober-Lausitz. Té una arquitectura força peculiar, amb uns edificis renaixentistes que a nosaltres ens semblaven barrocs. El primer que vam visitar va ser el cementiri de la Nikolaikirche, que podria ser l'escenari de qualsevol novel.la, pintura o poesia romàntica. Moltes tombes daten del segle XVI i la negror de la pedra es barreja amb el verd de la molsa, que va ocupant cada vegada més espai. L'altre color que destaca és el vermell d'una mena de marietes diabòliques (anomenades Feuerkäffer) que ronden per les soques dels arbres i per les tombes (iiuu...). El més il.lustre inquilí d'aquest cementiri és Jakob Böhme, místic i filosòf dels segles XVI i XVII que vivia al que ara és Zgorzelec, és a dir, el costat polonès de la ciutat.

Després vam anar cap a una altra església, la Peterskirche, que és la més important de la ciutat. Allà ens vam fixar sobretot en l'orgue, del 1703 i obra d'Eugenio Casparini, que va ser mestre d'Andreas Silbermann (l'Eduard, que d'orgues hi entén una mica, sap que Silbermann va ser un dels constructors d'orgues més importants del seu temps). Tot seguit vam pujar al campanar, des d'on vam poder gaudir d'una preciosa vista sobre la ciutat.

La jornada es va acabar amb un passeig pel centre, amanit amb unes quantes visites a llibreries, on l'Eduard va comprar diverses antologies poètiques i estudis sobre la llengua d'Ober-lausitz i de Silèsia. Si aconsegueixo convence'l, un dels propers articles d'aquest blog portarà la seva firma i estarà dedicat a les llengües d'aquestes contrades que han hagut de patir les embestides de la història.

Als límits de l'antiga RDA (1a part)

2007-08-13T20:30:00.000+02:00

La rateta de la foto es diu Pullover i és una de les mascotes de la Claudia, una amiga que viu a la frontera d'Alemanya amb Polònia i la República Txeca. Cap allà vam anar aquest passat cap de setmana. Tres dies, tretze hores de tren i dues ratetes albines. L'altra, de nom impronunciable, era més tímida i no es va deixar fer la foto.

La Claudia i l'Andre viuen a Zittau, una bonica ciutat situada a l'extrem més oriental d'Alemanya. Plantejat així, ens pensàvem que anàvem a la fi del món, però no: ens dirigíem cap a una contrada anomenada Ober-Lausitz, situada a la regió històrica de Silèsia. Es tracta d'una zona rural amb força encant, que també té algunes ciutats importants i algunes restes gegantines del que un dia va ser la República Democràtica Alemanya.

Per exemple, aquest maquinot que fa uns anys servia per extreure carbó. Tot i que l'extracció d'aquest mineral comportava més despeses que no pas beneficis, les autoritats de la RDA van estendre la construcció de mines de carbó per assegurar l'abastiment d'energia en un país que no volia comerciar amb els estats occidentals. Algunes vegades, la troballa d'aquest mineral sota terra va comportar la desaparició de localitats senceres, que eren traslladats per tal de permetre la construcció, en el seu lloc, de les esmentades mines.

És el cas de Deutsch-Ossig, un poblet que va començar a ser buidat el 1988, tan sols un any abans de la caiguda del mur. Això va fer que finalment només una part de les cases fossin destruïdes, mentre que l'altra va quedar abandonada. Una parenta de la Clàudia vivia allà i va haver de deixar casa seva a canvi de quatre rals. Després de la desaparició de la RDA, l'explotació d'aquestes mines es va aturar i, avui dia, enlloc seu hi ha un immens llac artificial al costat del qual les autoritats pretenen construir un complex turístic. Diuen que aquells que encara conserven la titularitat de les cases abandonades es forraran.

Primers dies a Weimar

2007-08-09T19:52:00.000+02:00

Estem a punt d'arribar al primer cap de setmana a Weimar... com sempre, el temps passa molt depressa. Segurament serà perquè ens ho estem passant molt bé :)

No voldria exagerar, però diria que Weimar és una de les ciutats més maques que he vist mai. La primera impressió va ser bellíssima: un cop vam deixar les maletes a la residència, vam anar caminant cap al centre, tot creuant el riu, on vam veure un cigne i, tot seguit, el començament del parc confonent-se amb els edificis del castell. L'arquitectura barreja l'encant dels palaus medievals amb la simplicitat de les cases d'època moderna, tot plegat unit per l'exhuberància dels colors a les façanes.

Passejar per Weimar és tan agradable com caminar a la vora d'un riu, i tan ple de vitalitat com fer-ho en una gran ciutat. És fàcil imaginar-se que Goethe i Schiller van moure's per aquests carrers, sobretot perquè hom té la impressió que no han canviat gaire des d'aleshores. Sortosament, ni tan sols les bombes de la Segona Guerra Mundial en van transformar la fesomia.

Durant aquesta setmana, els dies han estat força tranquils. Hem dedicat la major part de les tardes a omplir els armaris i la nevera del nostre minipis de 38 m², així com a visitar llibreries (de nou i de vell), i llegir i... actualitzar aquest blog, és clar!

Com ja comentava ahir, el nostre punt de lectura preferit és un banc que hi ha davant la Goethes Gartenhaus, que és aquesta caseta blanca tan curiosa. És enmig del Park an der Ilm, i va ser el primer lloc on Goethe es va instal.lar quan va arribar a Weimar el 1775, cridat per la duquessa Anna Amalia perquè fos el preceptor del seu fill Carl-August. Es veu que la caseta de camp li semblava massa petita, i per això va aconseguir, set anys més tard, que la duquessa li regalés un palau al mig de la ciutat. Goethe vivia molt bé...

... no com Schiller, que va ser sempre pobre. Només al final de la seva vida va poder comprar aquesta preciosa casa, que és un dels meus edificis preferits a Weimar, i que avui hem visitat en la que, de moment, és la única incursió turística a la ciutat dels grans poetes.

A sota, l'Eduard davant l'escultura a Goethe i Schiller. Es veu que, en realitat, el primer només arribava a l'espatlla del segon però, a l'hora de representar-los, els van fer igual d'alts perquè, és clar, no podien permetre que Schiller fos més alt que Goethe!

L'excursió de l'Eduard... a dalt d'un til.ler gegant!

2007-08-08T20:48:00.000+02:00

Weimar ofereix moltes oportunitats d'oci als seus visitants. Es poden visitar moltes cases d'alemanys il.lustres (el pintor Lucas Cranach el Vell, els escriptors Goethe -que en té dues- i Schiller, el músic Franz Liszt...), així com esglésies, castells, cementiris (on hi ha moltes tombes d'alemanys il.lustres)... i també el Park an der Ilm, que és un parc immens i preciós al voltant de l'Ilm, el riu que creua aquesta part de Turíngia.

El responsable de l'aspecte actual del parc és, com no podia ser d'una altra manera, Goethe, a qui els ducs que governaven Weimar els segles XVIII i XIX van deixar fer i desfer lliurement. Així fou que l'il.lustre escriptor es va convertir també en arquitecte i dissenyador de jardins, creant un parc a l'estil anglès ple d'edificis que evocaven l'ideal romàntic (falses runes d'esglésies gòtiques, o cases romanes de nova construcció).

Entre els molts d'arbres que es van plantar hi ha un til.ler gegant (com tots els arbres de la zona, que sembla que tinguin milions d'anys), per davant del qual hem passat aquesta tarda tot passejant, mentre ens dirigíem al nostre punt de lectura habitual davant la casa de camp de Goethe. I, és clar, l'Eduard no ha pogut evitar la temptació de pujar-hi... A continuació teniu la seqüència de fotos de la performance.

Altenburg i en Helge

2007-08-06T19:36:00.001+02:00

És ben bé que hi ha coses que només et passen quan viatges. Una de les que més em sorprèn és l'extrema facilitat amb què es coneix gent nova. Em pensava que aquesta vegada, viatjant en parella, seria mes complicat, però estava molt equivocada.

Només de pujar a l'avió ja vam conèixer en Helge, un alemany que tornava a casa, a Altenburg, amb la seva família. Quan li vam dir que pensàvem passar una nit allà, es va quedar ben sorprès (suposo que els altenburguesos no estan acostumats que els turistes visitin el seu poble). La veritat és que ens hi vam quedar una mica per obligació, ja que no podiem anar a la residència de Weimar fins el diumenge, però la visita va valer la pena. I a més vam tenir un guia molt especial...

A l'avió l'Eduard em va comentar que el noi que en Helge li semblava una mica raro. Sí que feia algunes coses estranyes: badallava molt teatralment i feia uns sorolls inquietants. Però xerrant amb ell ens va semblar prou simpàtic. Un cop a l'aeroport, ens vam despedir educadament; ell se'n va anar amb la seva família i nosaltres vam fer via en transport públic cap a la pensió. I bé, quan estàvem a punt d'arribar, veiem un cotxe que s'acosta i, a dins... en Helge! Venia a fer-nos de guia per la ciutat. I també estava disposat a ajudar-nos a pujar les maletes a l'habitació i, un cop allà, va voler fer una ullada al lavabo i a la vista que hi havia des de la finestra (que per cert, era espectacular). Arribats a aquest punt, l'Eduard i jo ens vam mirar amb cara de "serà un psicòpata?"...

Sortosament, aviat vam descobrir que les seves intencions eren bones. Potser la seva gentilesa era un obsequi per als únics turistes que passejaven per Altenburg aquell dia. En Helge és advocat (un dels quinze que exerceixen a la ciutat) i coneixia tothom. A la llibreria, les dependentes ens van atendre d'una manera exquisida després que ell ens presentés. També vam tenir ocasió de conèixer els seus pares, que porten una botiga de souvenirs (!!).

La visió d'Altenburg que ens va oferir en Helge era la d'algú que no té gaire bon record de l'època comunista. Es veu que la ciutat va perdre 20.000 habitants després de la caiguda del mur. Això va fer que molts pisos s'abandonessin i que moltes escoles tanquessin (em pregunto quant val el metre quadrat en un lloc on els habitatges sobren!). Molts edificis tenen un estat ruinós. Sembla que hagin estat deixats de la mà de Déu durant els últims... 18 anys. Això, juntament amb la poca gent que passejava pel carrer (tot i que era dissabte a la tarda) donava a Altenburg un aspecte gairebé fantasmagòric.

I és una pena, perquè en algun moment va ser una ciutat important. Té un Markt immens rodejat per un preciós ajuntament (Rathaus) renaixentista i diverses esglésies medievals i barroques. I el menjar és d'allò més bo (i barat: un gelat d'una bola costava 60 cèntims!).

L'endemà, ja sense en Helge, vam visitar el castell i uns jardins anglesos on vam trobar diversos edificis del segle XVIII en runes i un meravellós museu, el Lindenau-Museum, amb una col.lecció de pintura italiana dels segles XIII al XVI de primera qualitat. Vaig marxar amb el catàleg il.lustrat del museu sota el bras, mentre que l'Eduard es va endur com a record una antologia de literatura escrita en l'altenburger Mundart. Per a la col.lecció!

Una vista del Markt, amb el Rathaus

(edifici de la torre) a l'esquerra

Cap a Weimar

2007-08-02T13:44:00.000+02:00

Aquest mes d'agost serem a Weimar, una de les ciutats històriques de Turíngia (a l'antiga RDA), on van viure Goethe i Schiller, i que va ser la seu de la Bauhaus i del govern democràtic alemany durant el primer terç del segle XX. Déu n'hi do.

Vam escollir aquest lloc per fer-hi un curs d'alemany confiant en què les seves reduïdes dimensions ens permetran fugir del soroll i de la pressa de Barcelona. A més, té un patrimoni cultural i natural d'allò més interessant. Esperem caminar molt i veure moltes coses. I veure-les bé, és clar, que si no, ja no és viatjar!

Ens esperen els edificis medievals d'Erfurt, les escultures de Naumburg, la universitat de Jena, els paisatges d'Ilmenau i les muntanyes de la Selva de Turíngia; i, més enllà, uns bons amics a Zittau (a la vora de la frontera polonesa) i, potser, la distinció de Leipzig i l'arquitectura de Dessau. I llibres, molts llibres, que ens esperen als prestatges de llibreries encara desconegudes.

De moment marxem amb les Converses amb Goethe d'Eckermann sota el braç, de la mateixa manera que l'estiu passat, a Freiburg, em vaig endur la biografia de Heidegger (Un maestro de Alemania) i les Estrellas amarillas de l'Edith Stein. Aquestes dues lectures em van fer apreciar la Selva Negra d'una manera molt especial. Espero que enguany ens succeeixi una cosa semblant amb Goethe i Weimar.

Dissabte a les 6:30 del matí (quines hores!) sortirà el nostre vol de Ryanair cap a Altenburg, una petita localitat a prop de la frontera amb Saxònia on dormirem la primera nit. Diumenge anirem cap a Weimar, on els responsables del curs ens rebran a l'estació (increïble, oi?) per dur-nos al pis on ens allotjarem. Dilluns haurem de fer alguns tràmits i dimarts començaran les classes.

Ara hem de fer les maletes, procurant no sobrepassar els 15 kilos que ens deixen portar els de la companyia aèria, i carregar-nos d'energies per a tot el que ens espera. Quantes coses!

El proper missatge l'escriuré ja des d'Alemanya. Fins aleshores, una abraçada ben forta!